RELATS CURTS – EL SURF
EL SURF
El sol, ple de joia, va començar el camí d’aquell dia d’estiu, repartint sense mesura, la seva calor estival.
Passat poca estona, l’aire va començar a sentir el sufocament de la calor angoixant i per alleujar-lo li va demanar al seu fill el vent de Llevant, que bufés amb força per refrescar-lo.
De sobte, el mar que fins aleshores estava en absoluta calma, es va enfurismar en sentir les intenses ràfegues que Llevant lliscava sobre la seva superfície. Per fer callar la seva ràbia va enviar onades de més quatre metres contra la sorra que, fora del seu llit, formava una platja que el separava de la terra firma.
La sorra, acostumada als canvis d’humor del mar, es deixava bressolar per les onades. Aquestes la fuetejaven sense pietat, amalgamant-se amb elles per tornar, com el mar exigia, al plàcid llit marí.
Mentrestant, al port pesquer proper, les barquetes dels vells pescadors, estaven encallades sobre la sorra, lluny del ferotge rugit del mar.
Aquells ancians, sabien que no mereixia la pena jugar-se la vida. Amb el mar embravit, els habitants que ells pescaven, nedaven en aigües més profundes. En conseqüència, les seves xarxes no podien atrapar-los… I en cas de pescar algun peix molt gran no podrien pujar-lo a les barquetes. Haurien de remolcar-lo lligat a elles, de manera que els depredadors s’ho menjarien i arribarien al port arrossegant només una enorme espina… com va passar al “vell i el mar”.
A prop d’allà, aliens a tot, quatre joves contemplaven des del penya-segat, amb les taules de surf sota el braç, com el mar colpejava amb brutalitat la malparada sorra.
Un d’ells, el més jove, potser per inexperiència, potser per demostrar una valentia absurda, o simplement per inconsciència va dir:
—Cavalcaré sobre aquestes onades…
—Estàs boig! —van respondre els altres.
—Ho he de fer… —va respondre mentre sense cap mena de dubte dirigia els seus passos cap a la platja.
Contra tot pronòstic, el jove havia aconseguit prou de la riba per intentar iniciar la seva arriscada aventura.
Incomprensiblement va aconseguir posar-se dret sobre la taula i va lliscar pel bestial tub d’una onada de més de quatre metres.
A mesura que la cresta de l’onada, lluitava per reunir-se novament amb el seu tot, els joves que alarmats observaven la seva proesa, ho van perdre de vista, per no tornar-lo a veure reaparèixer…
Absolutament alarmats van encertar a cridar a emergències marines els qui, encara que els van censurar que no haguessin evitat la imprudència del seu amic, van sortir ràpidament cap allà.
Havia passat mitja hora quan van arribar i no es veia ni rastre del noi… anaven a trucar a l’helicòpter perquè donés una passada sobre la zona, encara que no esperaven que seguís amb vida. De sobte per sobre de l’altura de les onades que trencaven sobre la sorra, una enorme mànega de mar propulsava lluny de la vora una taula de surf.
Just llavors van veure que l’irresponsable jove estava aferrat a ella, amb braços, cames i, possiblement, dents… això sí, completament nu. Ja sigui per atzar, per conya o, potser, per magnanimitat, el mar l’únic tribut que s’havia cobrat era el banyador de l’aterrit noi… que immòbil seguia aferrat a la taula…
Quan van arribar a rescatar-lo el noi no presentava ni una esgarrinxada, però els va costar Déu i ajuda aconseguir separar-lo de la taula… Això sí, en aconseguir-ho el jove només va encertar a dir:
—Tireu la taula!
El Surf – Série Relats curts – Copyright © Montserrat Valls i Joan Genovés