RELAT CURT – TITIVILLUS
TITIVILLUS
Maig de 2022
En Miguel, assegut davant del seu portàtil, està escrivint les últimes línies de la seva novel·la. És un escriptor que a més de creatiu i imaginatiu, també és summament pulcre i exigent a la seva feina.
Sap que la seva editorial corregirà els textos, però no vol que en els seus relats hi hagi errors ortogràfics, ni disbarats bàsics d’estil.
Just en acabar de posar el darrer punt de la seva obra, es dirigeix a la primera paraula de la novel·la per a començar a corregir possibles errors. Encara que presumeix que no sol trobar-ne cap.
En arribar a la sisena pàgina se sorprèn en veure amb estupefacció, a la sisena paraula del sisè paràgraf, que una malèvola “v” s’ha colat on havia de figurar una precisa “b” i no pot reprimir un sonor: “em cago amb en Titivillus …”
Immediatament la cara muda d’una expressió d’enuig a una sonora riallada en adonar-se de la influència del seu avi, en la frase que acabava de deixar anar.
Quan era petit el seu avi, ara ja mort, li havia explicat que a l’Edat Mitjana es deia que un diable anomenat Titivillus feia confondre els escribes que confeccionaven les bíblies, perquè la paraula de Déu quedés tergiversada. A més de, si podia, condemnar l’ànima de l’infeliç escriba que hagués errat.
Segons li havia explicat a les pàgines on podia haver-hi errors l’escrivia solia indicar al peu que si n’hi havia eren culpa de pèrfid Titivillus.
Juliol de 1453
En Hans, un prestigiós escriba de Magúncia, està a punt de culminar una Bíblia de grans dimensions en la què hi està treballant des de maig de 1452. Més d’un any de treball acurat, escrit en perfecta lletra gòtica, plasmada amb un molt bon i prolix estil .
Està escrivint amb molta cura, per no cometre errors, les últimes lletres d’aquesta mastodòntica obra… Just llavors, quan en Hans pensa que l’única cosa que quedarà per fer són les sanefes i les orles de les pàgines on encara no ho ha fet, de manera inexplicable, sense saber com, una subreptícia “v” se li escapa en lloc de la correcta “b”…
En adonar-se’n, brollen llàgrimes dels seus ulls. No sap què fer, sap que es juga la seva ànima, aquesta ànima que en Titivillus pretén arrencar-li a Déu. Amb inquietud es recargola els dits intentant trobar una solució. Una bona part de la feina ja li ha estat pagada, però està convençut que l’única solució és fer desaparèixer l’obra. Dirà que l’han robada.
Elucubra com fer desaparèixer l’obra sense que es pugui rastrejar. A la seva menta forja la solució. Hi ha una petita capella a la catedral de Magúncia on a sota l’altar hi ha una trapa a terra que des de fa anys no s’obre. La posarà allà… així oferirà l’obra a Déu, com a manera d’assolir el seu perdó.
Dues hores més tard
Dues hores més tard, aquesta Bíblia, amb l’error degudament corregit reposa, espera en Hans que “in eternum”, sota la trapa de la petita capella de la catedral, a manera d’inert ofrena a Déu buscant el seu Diví perdó.
Passen els dies i aquells que li havien encarregat l’obra procedeixen contra en Hans perquè els reintegri els diners que ja li han pagat. L’escriba s’ofereix a tornar a fer la feina, però els seus creditors no ho accepten, amb la qual cosa en Hans, és expropiat dels seus béns i condemnat a la deshonra…
Poc temps després, abandonat també per la seva família, en Hans mor presa de la por al càstig etern, d’una fallada cardíaca.
Juny de 1566
En Heinrich von Stockheim durant una inspecció dels diferents racons de la catedral de Magúncia, en aixecar la petita trapa situada sota l’altar d’una diminuta capella, troba la Bíblia Gegant que, fa més d’un segle, en Hans va amagar-hi.
Pensant que algú la va treure de la biblioteca i la va deixar sota l’altar per descuit, l’agafa i la porta a la biblioteca de la catedral.
La posa en un dels faristols i revisa per sobre els dos enormes volums de 57,6 x 40,5 cm que la componen. Després d’admirar-la durant una llarga estona, en arribar a l’última pàgina observa que a l’última paraula hi ha una lletra corregida, concretament una lletra “b” i pensa: l’escriba que va fer aquesta feina era molt bo. Un sol error en les 458 pàgines, és una feina extraordinària. La tanca, la posa en una de les prestatgeries i torna a la feina.
Maig de 2022
En Miguel porta el manuscrit en paper i també en format “pdf” al seu editor. Encara que sap que és una atzagaiada, sent certa por que aquell anòmal error ortogràfic que va tenir, li porti mala sort i que no li acceptin.
Quan arriba, parla una estona amb l’editor i li deixa la feina… aquesta li diu: la llegeixo tranquil·lament i a principis de juny et dic alguna cosa.
Juny de 2022
Sona el mòbil d’en Miguel, que observa la pantalla i immediatament atén la trucada, sap que és en Lorenzo, el seu editor.
–Hola Lorenzo. L’has llegida? Què opines?
–Sens dubte és el millor que has escrit. És francament bona. Passa’t demà i signem els papers. –D’acord –respon en Miguel esvalotat, mentre pensa: no s’ha portat malament aquest fotut d’en Titivillus… Mai més em cago en ell… i trenca a riure mentre li sembla veure el seu avi rient també alhora.
Titivillus – Série Relats curts – Copyright © Montserrat Valls i Joan Genovés