RELAT CURT LA CITA
Cita
48 claus va necessitar el fuster, per tancar la caixa de fusta.
Era un home jove, prim, que no parava de suar mentre feia la feina que li havia encarregat.
Vaig anar veient com ho feia de manera conscienciosa i jo diria que gairebé com un ritual.
En acabar, la llum del meu apartament va desaparèixer i també l’home després d’haver pagat.
Em sento al meu sofà i penso al cadàver que hi ha dins la caixa.
Sembla mentida tot allò que es pot aconseguir per Internet. I a la Dark Web, fins i tot com desfer-se d’un cos.
Sona el timbre. Puntualitat extrema.
Pugen tres homes a buscar la caixa. Sense noms. Sense rebut. 12.000€ al comptat i un problema resolt.
Van carregant la caixa i penso: “ho tiraran al mar?” “Ho deixaran en un descampat?”. Per l’accent semblen de Polònia. Potser acabarà a Varsòvia.
Ja és de nit. Se n’han anat tots. Em poso un Martini i sospiro mentre veig l’Empire State des de la meva finestra. Il·luminat, com sempre.
Planta 48, porta 24, no pensava haver de tornar aquí de nou.
L´ascensor és buit. Pujo sola. No m’importa. No m’han fet por mai els ascensors.
Arribo al lloc d’on me’n vaig anar prometent que no tornaria. Odio la meva psicòloga.
És estúpida, banal i crec que mai no m’ha entès. O l’odi perquè m’entén millor que ningú?
Hi ha milers de psicòlegs a Manhattan. No hauria d’haver tornat si no volgués.
Quan la vaig trucar per telèfon aquest matí, em va semblar contenta, jo diria que fins i tot exultant.
En fi, ja estic a la porta.
M’obre ella mateixa.
—Passa Ingrid.
—Hola Chloe.
El despatx no ha canviat en tres anys. Em sento al sofà blanc i ella en una butaca de vímet.
—Vols prendre alguna cosa?
—Aigua, si us plau.
L’observo mentre em serveix l’aigua. Continua sent summament atractiva malgrat la seva edat.
Bec l’aigua a glopets i em miro al mirall gran de la consulta. No faig cara d’assassina. El meu cabell ros i els meus ulls blaus, em disfressen d’àngel. És un avantatge.
—Com està la teva mare?
Veig que la Chloe tracta de trencar el gel que hi ha entre nosaltres. La resposta no us agradarà.
—Mort. —Ho dic sense creure-m’ho massa doncs, encara que és veritat, encara no m’ho crec.
—Ho sento molt Ingrid, què va passar?
La miro i trigo una estona a contestar. Observo les plantes del despatx i el quadre de Klimt.
—Un atac de cor. De cop i volta. Estava regant les plantes. La van trobar allà, entre les gardènies i les liles.
M’adono que no estic a la consulta. M’he traslladat al dia de la trucada. L’hospital. Els llençols blancs. La fredor de les borses. Mai més no la veuré i això, se’m fa insuportable. No entenc com els altres ho porten tan bé.
—Què penses Ingrid?
—Com va ser de dur. El meu germà era a París, amb el seu doctorat. La meva germana a Finlàndia. Jo sola, aquí amb el somriure gelat del maquillatge que els posen. Penso que quan la vaig veure, ja no era ella, no m’acariciaria les mans, ni em trucaria cada dia. El pitjor és que no la puc trucar jo. Un dia vaig trucar al telèfon, saps?
La Chloe s’ha inclinat imperceptiblement cap a mi i prossegueixo.
—No es va posar ningú. Vaig pensar que potser ho faria, que tot va ser un error. Però no… has vist la pel·lícula de Donald Sutherland?
—La de la Invasió dels ultracossos?
—No, una d’actual, d’ara, crec que es diu “El telèfon de Mr. Harrigan”. Està basada en una novel·la de Stephen King.
—Explica’m. Me la baixaré.
—Doncs veuràs, és un noi jove, que treballa de lector per a un milionari. Ell mor.
—El milionari?
—Si és clar, no serà el jove!
La Chloe somriu i em mira amb afecte, jo continuo amb la meva explicació.
—Abans de morir, el noi li havia regalat un mòbil, per comunicar-s’hi. Quan mor, deixa el telèfon en una butxaca. En arribar a casa, rep una trucada, un missatge.
—Però ja és mort, com li envia el missatge? Des de la tomba?
—Aquí hi ha la gràcia Chloe i ja no t’explico més per si la veus.
—I a tu, t’agradaria parlar amb la teva mare de la mateixa manera?
—És clar.
—I què li diries en aquest moment?
—El mateix que t’he vingut a dir.
—I què és?
—Mami, he matat algú.
El telèfon del despatx del costat sona, encara que ningú no l’agafi. Un sobresalt de tres segons em fa reaccionar. Potser no hauria d’haver vingut. Però després recordo la carta. Sí, estic al lloc perfecte per explicar la meva història. Les històries si no s’expliquen, queden enquistades i sucumbeixen al neuroticisme.
—Per què li diries això?
—Perquè és veritat. Avui s’han endut el cadàver des del meu apartament. Sabies que es poden contractar serveis per fer-los desaparèixer per 12.000 euros?
—Euros? No cobren en dòlars?
—Són de Polònia.
Ric, però ella segueix seriosa, pàl·lida i expectant.
—Qui has matat?
—Es deia Jacques Truffaut.
—Com el director?
La Chloe riu, suposo que comença a pensar que m’ho estic inventant. I per clarificar-ho afegeix.
—Tot això és mentida, oi?
—No, per què ho penses?
—A veure, fa tres anys vas venir aquí. Ets una de les persones més bones que he conegut. No series capaç de fer una cosa així.
—Tots som capaços, com tu dius, de fer una cosa així. Fins i tot tu, si sorgissin els esdeveniments que jo vaig haver de viure.
—Explica’m, tenim tota la tarda Ingrid.
La Chloe apaga el rellotge i desconnecta els telèfons.
Em torna a servir aigua i s’omple el got una altra vegada.
—Quan vaig venir aquí, estava sortint amb el Marc. Tal com dius era una bona persona. La meva mare vivia. La depressió per la qual vaig passar es va curar després de diverses sessions.
—Però vas abandonar la teràpia.
—Estava bé Chloe. Crec que ho vaig superar. Necessitava viure, viatjar, recuperar el temps perdut. I vaig deixar el Marc.
—El vas deixar? Si estaves totalment enamorada…
—Sí, ho estava. Però vaig conèixer un altre home a Istanbul.
—I te’n vas anar amb ell?
—Exacte. Fa molta calor no?
La Chloe s’aixeca i encén l’aire condicionat. Es treu la rebeca que porta a les espatlles. Jo, per part meva, deixo el mocador groc que porto en una tauleta al costat del sofà.
—Estàs amb ell ara?
—No. És realment el mort.
—Què vols dir? L’home turc és qui vas matar?
—Matar sona molt fort. Enverinar és més subtil.
—I per què? Què et va fer?
—Em va humiliar, em va pegar. Em va fer sentir tan petita Chloe, que ni jo mateixa no em reconeixia.
De cop i volta m’adono que la psicòloga m’ha mirat el front. Ni el serrell que porto pot tapar la cicatriu.
Encara recordo els cops, el plat que em va fer aquesta cicatriu. Els seus ulls blaus que tant em van enamorar, eren plens de ràbia, d’odi. Aquell dia em pensava matar-me. Aquell dia vaig pensar a matar-lo. Ell no ho va aconseguir. Jo sí.
—Per què no el vas deixar?
—No ho sé. Mai no tens resposta per a aquesta pregunta. Primer és un cop lleu, una frase. Després tot va esfondrant-se i ja no saps què fer.
—Per què no vas demanar ajuda?
—Ja t’ho he dit. Els meus germans eren fora. Els meus amics prou tenen amb els seus problemes. Ningú va sospitar res.
—I la família? Ningú sospitarà?
—No té família, van morir en un terratrèmol.
—I amics?
—Té un. Ja li he dit que m’ha abandonat i que no sé on és.
—Però i la convivència? La gent us deu haver vist.
—No vivia amb mi. Només venia a l’apartament. La nostra relació era purament sexual. Això és el que em va enganxar.
—Normal, amb el teu passat d’heroïna.
—Això vaig pensar jo. És com l’heroïna. I un dia li vaig posar una sobredosi al got. Bé, en realitat va ser un còctel que em va recomanar un amic que encara conservo del passat. Un camell.
Li vaig explicant tot això i recordo com s’anava arrossegant per la catifa. Va morir a poc a poc, patint, com jo volia. Però no ho dic a la Chloe.
—I com et sents ara?
—Alliberada.
—Però, a veure, Ingrid. Tu saps que alguna cosa així li ho hauré de dir a la policia.
—No. No ho faràs.
Per primera vegada la Chloe em mira d’una altra manera. Com prenent-me de debò.
—Per què no ho faré? Et seguiré ajudant… Aniràs a un centre. Podem al·legar raons psicològiques, Demència transitòria.
—El cadàver ja ha desaparegut. Ningú sabia que ens vèiem. Ningú no sabia gairebé ni que existia. Treballava en línia per a una companyia d’estafes. A ningú no li importarà que hagi mort.
—Ingrid. A mi.
—A tu? Quin carall t’importa?
—Hi ha un codi ètic, moral…
Tiro l’aigua per la catifa. Crit. Li insulto i per fi li dic la veritat.
—No he vingut a fer teràpia Chloe.
—I llavors?
—He vingut a buscar una coartada.
—Quina coartada? No dius que ningú no sabia que existia?
—Per si de cas Chloe.
—Per si de cas què?
—El dia i l’hora en què el vaig matar, jo era aquí, a la teva consulta. Tu seràs la meva coartada.
—Però veurem, tu que t’has cregut Ingrid?
Veig la Chloe desencaixada, suada i per primer cop… lletja.
No li responc. Obro la meva bossa i li deixo unes fotos sobre la taula.
Íntimes… d’ella i jo, juntes, nues…
Li havia dit que les vaig trencar, però no va ser així.
Observo la Chloe plorant. Això li podria costar la carrera. Va ser un sol dia… havíem begut, ens vam trobar fora de la consulta, però jo seguia sent el pacient.
M’aixeco, no sense abans dir-li:
—Vaig venir aquí el 23 de març a les sis de la tarda. Ah! I no em guardis més visites. Amb aquesta ja ho he arreglat tot.
Me’n vaig del seu despatx i de la seva vida. Com diu Stephen King: “amb les butxaques buides”.