RELAT CURT LA FUNERÀRIA
LA FUNERÀRIA
Don Rodrigo, un home de rostre adobat pel sol i mirada penetrant, observava des de la butaca de cuir la reunió familiar. El seu aniversari número 80 s’acostava, i la casa vessava de rialles i abraçades. Els seus fills, nets i besnets, tots amb el somriure més radiant, l’omplien d’afecte i de paraules d’afecte.
No obstant, un punxant dubte corcava el seu cor. Era real aquest amor? O només un vel d’interès per la sort? Una idea, una mica macabra, va començar a prendre forma a la seva ment.
“Fingiré la meva mort”, va pensar, un somriure irònic corbant els seus llavis.
Va contactar amb la funerària més prestigiosa de la ciutat, un lloc on el luxe i la discreció es fusionaven. El director, un home de rostre esmolat i mirada freda, va escoltar amb atenció el pla de Don Rodrigo.
“Un servei exclusiu”, va dir amb un somriure gèlid. “Li garantim que ningú sospitarà.”
I així, el dia de la seva suposada mort, Don Rodrigo es va instal·lar en una habitació secreta, dissenyada per observar i escoltar cada detall de la “lamentació” familiar.
Les primeres hores van ser esquinçadores. Les llàgrimes, les abraçades, les paraules de dolor… tot semblava autèntic. Però a mesura que la nit avançava, la farsa va començar a enfonsar-se.
Les converses, abans plenes d’amor, es van tornar fredes i calculadores. Els hereus discutien l’herència, la distribució de béns i les accions de l’empresa familiar. L’avarícia, l’ambició i la hipocresia es van apoderar de l’ambient.
Don Rodrigo, des del seu amagatall, observava amb un dolor immens. El seu cor es va encongir en escoltar les paraules de la seva pròpia filla petita, que, en un xiuxiueig, deia: “Per fi podré fer servir la mansió de la costa…”
A l’alba, amb l’ànima destrossada, Don Rodrigo va abandonar el seu amagatall. La farsa havia acabat. Havia descobert la veritat, una veritat que l’havia deixat marcada per sempre.
Què faria ara? Confrontaria els seus familiars? O se n’allunyaria per sempre? La resposta, encara en la foscor, s’amagava al cor.
A l’anar a marxar de la funerària va demanar al director que, abans de l’hora del suposat enterrament, avisés tots els familiars del lamentable error esdevingut. Que, a l’hospital per una distracció administrativa, li havien enviat un cadàver amb la documentació de Don Rodrigo, quan aquest només havia estat visitat i gaudia de molt bona salut.
Va somriure imaginant les cares de frustració dels seus sis fills i, amb certa tristesa, es va dirigir a casa seva. Dormiria i decidiria què fer.
Hauria dormit unes quatre hores quan es va aixecar. Havia pres una decisió. Aniria al notari per canviar el testament.
La seva fortuna pujava a uns 500 milions d’euros, dels quals uns 200 milions era el valor de l’empresa a qui havia dedicat el seu esforç i la seva vida.
Els seus fills mai no havien volgut treballar a l’empresa. De fet, mai no havien volgut treballar. Tots ells sempre havien pretès centrar-se en projectes, on es guanyessin milions sense fer res.
A ell sempre li havia tocat pagar els plats trencats. Tota la vida li havien demanat diners per als seus “negocis” i per viure bé.
Havia arribat el moment de canviar les coses. Al testament els deixaria un 75% de les accions de l’empresa. El 25% restant se les deixaria al director, portava tota la vida esforçant-se a fer créixer l’empresa, era just que li quedés un bon pessic.
Els 300 milions restants, que incloïen diners i propietats, se’ls deixaria a AMREF. Havia vist moltes vegades la tasca humanitària que feien a Àfrica i, sens dubte, es mereixien aquest suport.
Pel que fa als seus fills, atès que la part de l’empresa cobria perfectament la llegítima, res no podrien reclamar. A més, deixant-los això compensava el poc temps que degut a la feina els havia pogut dedicar.
Això els obligaria a treballar junts o bé a poc a poc anar venent les accions al seu director… Quan es quedessin sense res, ja no seria el seu problema.
Un cop redactat i signat el nou testament Don Rodrigo es va dirigir a casa seva, amb prou feines havia dormit i necessitava descansar. Ja tenia gairebé els 80 i s’havia de cuidar.
En arribar es va estirar al llit, amb la satisfacció d’haver fet les coses bé i amb certa tristesa per no haver sabut guanyar-se l’amor dels seus fills… “Potser no ha estat culpa meva” —va pensar i, sentint certa felicitat, es va deixar portar pel somni. Aleshores no sabia que l’endemà el seu cos inert, reposaria, aquesta vegada de debò, a la mateixa funerària.