RELATS CURTS – CAP A UN FUTUR MILLOR?
CAP A UN FUTUR MILLOR?
Corria l’any 2.020, però en John no ho sabia… deuria tindre uns 30 anys … però tampoc ho sabia.
Eren massa les coses que en John no sabia… però tampoc li importava massa…
El sol lluïa en tota el seu esplendor; sobre el jardí, des de la finestra, en John observava l’ombra dels arbres… que aquell dia, li semblava com una macabra dansa d’éssers d’un altre planeta…
Portava molts anys tancat en aquella habitació… coneixia tots i cadascun dels racons… dels petits escrostonats de la paret, que tornaven a aparèixer poc temps després de cada nova pintada…
Havia après a jugar amb les llums i les ombres, que es produïen a les parets, quan el sol lluïa a través del finestral…
Tan sols, de tant en tant l’abandonava, per anar a la visita rutinària a l’hospital… I sempre, acompanyat per aquells monstres… els seus pares…
Tot d’una, quan més absort estava, gaudint de les fantasmagòriques ombres dels arbres…, una veu el va tornar a la realitat …
John, fill meu, vesteix-te…, perquè anirem a veure al doctor Lawrence…
John, va respondre irat: “fot el camp d’aquí monstre…”
Ella li va contestar: “T’he dit que et vesteixis immediatament… i per cert, diguem mare…”
En John, sabia que no podia guanyar de cap manera, per tant es va vestir i es va disposar a seguir immediatament la seva… ‘mama’ …
Quan van arribar a l’hospital, com sempre la mateixa cantarella dels dos monstres… “Dr. Lawrence, a veure com troba avui en John…”
El doctor, li va dir a en John: “seu”. Acte seguit va pregar als seus pares que abandonessin el despatx…
El Dr. Lawrence, li va demanar a en John, que li expliqués la seva història, per enèsima vegada…
En John, per enèsima vegada també, va començar el seu relat: “em dic X-trop-10, sóc el pilot de la nau intergalàctica T-100-Q2, que es troba en reconeixement del tercer planeta del sistema solar… aquest planeta aquós, al que vostès anomenen Terra… “
El doctor, li va dir a en John, que això no podia ser cert ja que, ell mateix, havia assistit el part de la seva mare…
En John, va tornar a repetir el de sempre: “quan vaig arribar a la Terra des de la nau intergalàctica, ho vaig fer amb el desintegrador de matèria i vaig prendre prestat aquest cos… i des de llavors he estat tan controlat, que no l’he pogut abandonar per tornar cap el transport molecular… “
El doctor, va fer entrar novament als pares d’en John i els va dir que era la primera vegada, que veia un brot esquizofrènic, que durés tants anys… que no es desesperessin… que seguissin amb el tractament…
De tornada a casa, van portar de nou en John a la seva habitació… al cap d’una estona, la clau va girar i es va obrir la porta… Va entrar el seu pare…
La imatge d’aquell que deia ser el seu pare, li va produir a en John, la mateixa repugnància de sempre…
Aquell ésser estrany, li va dir: “aquí tens el teu sopar fill… menja-te’l tot… i sobretot pren-te les píndoles…”
Un cop va sortir el ‘pare’, la porta es va tancar amb clau novament, les glàndules salivals d’en John, van començar a treballar…
Aquelles pastilles, feien les delícies d’en John… tenien un sabor increïble…
Com cada nit després de prendre les pastilles, en John es va dirigir a la finestra, que donava al jardí de la casa… amb la mirada, va començar a buscar… com sempre…
Tot d’una,… la cara de’n John, es va il·luminar… a el peu de l’alzina gegant estava allò. Allò que havia buscat durant tant de temps… Va traçar un pla mentalment…
Passats quinze dies, es va repetir aquella escena tan habitual per en John… la seva ‘mama’, va entrar a l’habitació i va dir: “vesteix-te John… que anem a visitar el doctor Lawrence…”
Ella, va quedar totalment estupefacta, quan John no va respondre “fot el camp… etc…”, sinó que va dir: “de seguida mare…”
La senyora, no cabia en si de goig… seria un miracle… o potser tenia raó el doctor i per fi començava a fer efecte el tractament…?
El pare, assabentat de la notícia, gairebé saltava d’alegria… a la cara, apuntaven llàgrimes de felicitat… va obrir la porta del garatge…
Es van acostar els tres al cotxe, quan de sobte… per la boca d’en John, va començar a aparèixer una mena de tentacle verd… després un altre i un altre…
Els pares, estaven horroritzats davant la dantesca escena, fins al punt de caure esvaïts…
El cos d’en John, va caure a terra, sense vida, després que aquell estrany ésser va acabar de sortir-ne…
Aquella espècie de pop galàctic, va córrer cap el peu de l’alzina, va recollir el petit objecte que va veure dies enrere i va oprimir el botó…
Aquella cosa es va esfumar, per materialitzar novament a l’interior de la nau intergalàctica T-100-Q2…
A l’interior de la nau, la seva companya la I-trop-12, l’esperava amb els tentacles en gerres i li va dir: “X-trop-10!, et sembla bé …? Porto un munt de dies ganimedians esperant-te…”
L’X-trop-10, balbucejant li va dir: “però I-trop-12, et juro que era a la Terra de missió…”
La I-trop-12, va dir: “sí, sí de missió…, Segur que estaves lligant amb la I-trop-27…”
“Paraula que no”, va respondre l’X-trop-10…
“Ets un mentider, va dir la I-trop-12…”
I així… fins a Ganimedes… L’X-trop-10, va començar a pensar, que millor s’hagués quedat en el cos d’en John…
A la Terra, en Frank i la Maggie, van ser jutjats i condemnats, per l’assassinat del seu fill John i tancats en un psiquiàtric, per alienació mental…
Deien haver vist extraterrestres…
Saps una cosa?…
No et fiïs ni dels teus fills…
I si estàs casat, no t’en vagis sol ni a comprar tabac…
Cap a un futur Millor? – Sèrie relats curts – Inclòs en «A lo Largo de la Larga Noche» Copyright © Montserrat Valls i Joan Genovés