RELAT CURT CASUALITAT
La Casualitat
El finestró, bressolat per les ratxes de vent, copejava incansable el full de la finestra. Ja feia molta estona que ho feia i ningú semblava reparar-hi… Bé, ningú tampoc seria exacte.
La ciutat encara adormida i impassible jeia als peus d’aquell inacabable colpejar que proporcionava implacable el finestró.
Els pocs transeünts que deambulaven pels carrers, encara més adormits que la pròpia ciutat o hi eren indiferents o simplement no sentien aquell incessant batre.
Només, entre cartrons, un indigent ho havia percebut. Aquell picament interminable al llarg de les últimes hores, havia aconseguit torbar el seu somni etílic.
Finalment, ja força emprenyat amb això, es va aixecar i va sentir un desig irrefrenable de denunciar-ho a la policia. Va encaminar els seus passos a la propera comissària, aquella de la qual tantes vegades havia estat hoste…
Just llavors, un centelleig de lucidesa va creuar la seva ment i va interrompre de cop la seva impulsiva caminada. S’havia adonat que, anant-hi, el més probable era que acabés novament allotjat en aquell lloc, sense menjar-s’ho ni beure-s’ho.
Va desfer el caminat i va tornar a la seva màrfega de cartró acanalat. Es va tombar novament protegint el seu descans, amb les improvisades parets de cartró que, de manera acurada, va reubicar. Va palpar amb la seva mà el dur terra, fins a trobar el seu inseparable tetrabrik.
Va fer un llarg glop i es va acomodar novament. Amb sort aquesta deglució l’insensibilitzaria del desagradable copejament o potser el vent deixés de fastiguejar.
Al cap d’una estona, només els roncs que emanaven d’aquell improvisat hotel de cartró, alteraven per un instant, la impassibilitat dels precipitats transeünts que, cada vegada més, pul·lulaven pels ja despertats carrers del Morningside Heights, gairebé allà on , circumstancialment, s’agermana amb Harlem.
Mentrestant, en un altre punt amagat al Bronx, algú que no sabia en quin lloc era, es regirava inquiet al lúgubre i petit soterrani on algú li havia confinat.
Portava dos llargs dies allà, els seus ulls ja s’havien acostumat a la penombra d’aquell despietat lloc, on amb prou feines tenia espai per estirar-se sobre el sòl dur.
Intenta rememorar tot el que havia passat… Havia baixat de nit al carrer a llençar les escombraries, era una mica més tard el que era habitual i va tenir la mala sort de ser testimoni d’una cosa que no hauria d’haver vist. Un instant després un cop fort, probablement propinat amb la culata d’una pistola el va deixar inconscient.
Encara que no havia vist la cara de ningú, va entreveure un tipus alt i fornit trencar-li el coll a un home abillat amb roba cara… A continuació, el cop de coll i la foscor.
De sobte li va semblar sentir una veu, va parar atenció la veu del seu carceller va dir: —He de parlar amb el cap. Necessito que em digui que faig amb el paio que vaig capturar fa dos dies.
Uns instants de silenci i va continuar:
—No, no em diguis que faci el que em sembli a mi! Vull que m’ho digui ell. No vull més problemes.
Un altre silenci, aquesta vegada una mica més llarg i va prosseguir: —Si, ja sé que és fora. És fora des d’abans que ens carreguéssim a l’imbècil que el seguia. Se’n va anar per tenir coartada, però ja hauria d’haver tornat…
Ja s’havia adonat que el paio estava parlant per telèfon i que la seva vida penjava d’un fil, quan va tornar a sentir la veu: —Com que encara no us heu dit res d’aquest tema? Digueu-li-ho d’una punyetera vegada! No em puc eternitzar aquí! Almenys que em truqui, no cal que torni…! —la seva veu s’apaga uns instants i prossegueix —D’acord, espero que demà em truqui, ara demanaré una pizza i una mica de beure per donar-li a aquest pobre tal·lós que tinc tancat. No m’importa carregar-me’l, però no em ve gens de gust de matar-lo de gana.
Ralph, a la seva tancada, intenta ordenar els seus pensaments. Si no és capaç de trobar una manera de sortir airosos, és mort… S’esforça a tractar de recordar, llavors li ve al cap uns cops de martell… un fuster, però no aconsegueix trobar-lo.
Mentre segueix esdevenint-se els cervells, Rocky, el seu carceller també està rememorant les seves últimes topades amb el cap. Culpa d’aquestes topades, no s’ha carregat a aquest infeliç i, a sobre, haurà de comprar-li una pizza i després qualsevol demana la pasta al capo.
En el seu darrer treball, el va posar a parir, el més bonic que li va dir és que era un inútil, total perquè en disparar-li a un paio que s’havia de carregar, li enganxo un tret també a una tia que passava per allà. Va Resultar que la tiparraca, encara que llunyana, era família de l’alcalde i és clar que ho van posar tot de cap per amunt per trobar qui ho havia fet…
El cap, cal reconèixer-ho, va moure cel i terra, perquè desapareguessin totes les proves que, encara que no haguessin servit de gaire, podien haver-me delatat, però la veritat és que penso que no ho va fer per mi, simplement va pensar que jo podia ser també un cap solt i que acabés fotent-lo també a ell.
Això sí, el cabreig va ser monumental, em va dir que no servia per a res, que era un complet inútil, que no parava de cagar-la i que, si tornava a fallar en algun encàrrec, em regalaria unes sabates de ciment.
Deixa de banda les seves elucubracions i agafa el telèfon i truca a Pizza Hut: —Bon dia, si us plau, envieu-me una Quatre Formatges. —Després d’escoltar l’empleat, prossegueix —Sí, envieu-la al 60 de Jerome Avenue, pis quart porta C… Sí, exacte molt a prop del Yankee Stadium.
Ralph ha parat esment al que deia per telèfon i pensa que és, possiblement, l’última oportunitat d’intentar alguna cosa. S’ha adonat que no està en un soterrani, això vol dir que, possiblement, la petita escletxa de llum que es veu a la paret, no és un reflex de l’altra banda de la porta…
—I si fos una finestra? —xiuxiueja per a si mateix —Això justificaria els cops de martell del fuster del meu somni.
Instintivament s’acosta a la llum que penetra per la minúscula fissura i palpa amb la mà dreta la zona… i en veu baixa etziba: —Collons són taules clavades al marc d’una finestra! Aquest bastard la va encegar perquè no pogués saber on era ni demanar ajuda!
Poc després ja ha explicat que són vuit les taules que ha fet servir per encegar la finestra, cadascuna subjectada amb tres claus a cada costat…
Ara la seva ment s’il·lumina i s’adona que en estat de semi inconsciència va veure el truà clavant-les. Feia servir uns claus força llargs, potser d’uns vuit o deu centímetres. Va estar una bona estona martellejant sense parar. Recorda que li va semblar veure que feia servir un paquet de claus dels que venen al Drugstore, solen contenir-ne cinquanta… sis per vuit taules són quaranta-vuit claus… 48 claus, va necessitar el fuster de la meva distorsionada visió…
Li van sobrar dos claus, jo no recordo haver vist que se’ls emportés, quan va sortir d’aquí només el vaig veure endur-se el martell… En estat de desesperació, a quatre potes recorre amb les mans el terra de l’habitació… No aconsegueix trobar-los… tornarà a intentar-ho … De sobte sona el timbre…
—Qui és? —pregunta el malfactor…
—Pizza Hut —Se sent per l’intèrfon.
Ralph s’adona que no cal buscar-ne més. Si li dona la pizza, us demanarà que si us plau enceneu la llum, almenys mentre menja. Així podreu escrutar l’habitació buscant els claus.
Se sent el timbre de la porta. Després el grinyolar les frontisses en obrir-la.
—Aquí té senyor —diu el repartidor.
—Té noi —diu Rocky donant-li els diners —queda’t amb el canvi.
Se sent tancar la porta.
Tal com Ralph havia previst al cap d’un moment s’obre la porta de l’habitació i veu el paio que s’ha posat un passamuntanyes, amb la pizza i una ampolla d’aigua a les mans, al llindar de la porta.
—Et deixo pizza aquí. —deixa anar, tornant a tancar la porta.
—Si us plau, enceneu-me la llum, encara que sigui mentre menjo… —implora Ralph —això està molt brut i m’agradaria veure el que em fico a la boca.
—D’acord, te la deixaré encesa durant un quart d’hora i després te la tanco…
—Si és possible, quan vingui a apagar-la porteu-me una galleda o algun lloc on pugui cagar, no m’aguanto més… fins ara he pixat a la paret.
—Merda! No ho havia previst! —assenteix amb el cap, desconcertat. Tanca la porta i prem l’interruptor. Una llum tènue, il·lumina l’estada…
Amb rapidesa, Ralph, escruta els racons i, just a la cantonada esquerra de la paret de la finestra, veu l’arrugat paper Kraft, que sens dubte havia contingut tots els claus, s’acosta amb pressa i, eureka!, allà hi ha els dos claus sobrants.
Tal com havia previst tenen uns deu centímetres, és gairebé impossible fer-los servir com un punyal. Es planteja com podria fer-los servir…
—Ja està! —es diu mentalment —me’ls posaré entre el dit mig i l’anular i amb el puny tancat, els faré servir en pla Lobezno. —Prova de posar-se un a cada mà i pensa que funcionarà, però que potser, en copejar el coll d’aquell criminal, es pot fer mal al palmell de la mà amb el cap del clau.
Arrenca uns trossets de pizza i se’ls posa al palmell de la mà perquè el protegeixin de l’impacte del cap del clau. Prova de pressionar amb la punta del clau a la paret i veu que sí, li resulta eficaç i no li dificulta subjectar-los bé.
Ja han passat vuit o deu minuts i ha de pensar en l’estratègia que permeti tenir èxit. Confia que apagarà la llum abans d’obrir la porta perquè li sigui més difícil reconèixer-lo. Ell, alhora, l’esperarà situat just al costat cap on abat la porta. Quan el paio entri per deixar la galleda s’abalançarà sobre ell i li clavarà els claus al coll.
Pregant que tot surti segons el previst se situa al lloc elegit esperant l’arribada del facinerós. Ho fa amb els ulls tancats per acostumar-los a la foscor.
Després d’uns minuts interminables, la llum s’apaga i el pany de la porta s’obre. Ralph obre els seus ulls i just quan Rocky entra es llança al seu coll i amb una increïble precisió enfonsa els claus al seu coll, perforant les dues caròtides.
El tipus llança un alarit o alhora que la seva sang comença a sortir a borbolls i amb les mans posades una a cada costat del coll, cau a terra com un sac, on segueix dessagnant-se com un porc.
Ralph surt ràpid de l’habitació. El seu primer impuls és el de fugir, però s’imposa el seny i decideix que abans ha d’esborrar qualsevol vestigi de la seva presència. Té tot el temps del món.
Després d’unes quatre hores ho ha netejat tot amb el lleixiu que ha trobat. Les petjades hauran desaparegut de l’habitació. S’ha canviat la camisa tacada de sang per una que ha trobat a un armari. La seva tacada l’ha posat en una bossa d’escombraries que s’endurà a casa seva.
Poc després, embogit d’alegria per haver salvat la seva vida, s’endinsa als carrers del Bronx, per anar a buscar el Subway del carrer 167, després el Bus M4 per tornar a casa seva. És diumenge i, potser per això, no sent cap pressa.
Uns quaranta minuts més tard és davant del desballestat edifici on habita i sent les ratxes de vent a la cara… li sembla sentir el so d’un porticó colpejant una finestra.
Per primera vegada a la seva vida, és conscient de la presència del sense sostre que, comença a preparar el seu estatge de cartró i malgrat el que ha passat, se sent afortunat… A més, l’endemà anirà a la seva clínica dental com sempre.
Ningú no ha de saber res sobre aquests dos nefastos dies. Per un moment sent certa estranyesa en no sentir cap mena d’emoció per haver liquidat aquell tio i es diu a si mateix: —Era ell o jo…
Entra al portal de l’edifici, el travessa i es dirigeix a l’ascensor i prem el botó. Un cop davant de la porta del seu pis, pensa: “planta 48, porta 24, no pensava poder tornar aquí de nou… sóc afortunat, ja em veia mort”.
Pren una dutxa d’aigua molt calenta i decideix ficar-se al llit… el cert és que tot el que ha viscut, li ha tret la gana. —Demà serà un altre dia —diu per a si —llavors sent el soroll del porticons que mou el vent i la tanca.
L’endemà, després d’esmorzar es dirigeix a la seva clínica, arriba puntual, encara que la secretària i el seu col·laborador John ja hi són.
—El primer pacient ja és a la sala d’espera.
—Gràcies Liz, ara li faig passar.
Entra al seu despatx, es posa la bata i es disposa a trucar al pacient. S’acosta a la porta i el sent parlant per telèfon. Decideix esperar que acabi per trucar-lo… i sense voler sent el que està dient: —Com que no sabeu res de Rocky? No se’l pot haver empassat la terra! Ja em diràs que merdes fa amb un paio retingut! Ja se’l deu haver carregat! Gairebé millor que no aparegui i si ho fa desfer-vos-en! Aquest inútil em té fins les pilotes!
Ralph es treu la bata, surt per la sala d’espera i diu al pacient: —Ara l’atendran, jo ja he acabat. Surt de la sala d’espera i s’acosta a la secretària i en veu baixa li diu: —De sobte m’he trobat molt malament, digues-li a John, que l’atengui ell.
Surt al carrer esvalotat, decidit a celebrar-ho, la casualitat ha fet que sabés que no hi ha cap perill, que pot estar tranquil… Ningú el buscarà… Es prendrà el dia lliure per celebrar-ho. Es dirigeix a casa seva, no sense abans donar-li un bitllet de 100 dòlars al sense sostre, que pensa: “avui és el meu dia de sort… a sobre el finestró ja no fot el conyàs”.