CERCA DE LA FELICITAT
CERCA DE LA FELICITAT
Quan els seus pares, durant una etapa de la vida, van passar certes penúries econòmiques i els va veure plens de preocupacions i angoixa, va decidir que es formaria el millor possible per guanyar la major quantitat de diners possibles.
Es va esforçar a l’escola, també al batxillerat i finalment, ja a la universitat, va cursar la carrera d’enginyer de sistemes. El 2025 ja havia aconseguit una bona feina, en què molt poc després van començar a reconèixer-li la seva bona tasca i la seva prodigiosa inventiva.
Un any després tenia un càrrec de responsabilitat i dirigia un equip de deu persones i en poc temps va aconseguir pujar al lloc més alt dins de l’empresa i el seu salari era veritablement brutal. Se sentia privilegiat. No li faltava res, però no sentia l’enyorada felicitat.
Va pensar que era el moment de buscar algú amb qui compartir la seva vida. Potser amb això, va pensar, se sentiria feliç.
A més de guanyar molts diners era força atractiu, per la qual cosa no li resultava difícil trobar noies amb qui iniciar una relació, però pocs dies després d’iniciar una relació, ja s’adonava que no encaixava amb la persona que tenia al seu costat . Això li va generar un sentiment d’infelicitat més gran i es va bolcar plenament en la seva feina.
Els pares van començar a preocupar-se, no el veien gaudir de la vida ni amb res. Aleshores la seva mare va parlar amb el seu pare i li va proposar que durant les vacances anessin al seu poble. Un petit poble perdut de la mà de Déu, gairebé ja sense habitants, a qui ells mateixos feia anys que no anaven.
—Qui sap…? -va respondre l’home. —Potser allà desconnecti i aconsegueixi una nova perspectiva de la vida.
—O s’avorreix com una ostra, però per provar-ho no es perd res. —li va respondre ella.
—Però, com s’ho enfoquem? Si diem que vingui al poble, ell pensarà que té millors coses a fer.
—No et preocupis, li demanaré jo com un favor, amb l’excusa que, com que n’estic molt orgullosa, vull presentar-ho als coneguts que em queden allà. I que si vol, que després d’uns dies se’n vagi… a veure què passa.
A la nit li va dir a en Roberto que, encara que li va semblar que seria d’un avorriment bestial, no va saber negar-li el gust a la mare.
Van arribar les vacances i Roberto en el seu últim model de BMW, va carregar els seus pares i tot l’equipatge i, una mica de cara llarga, va posar rumb cap a Almazorilla de Abajo.
L’endemà, després d’haver dormit al desballestat hostal d’una població propera, es van dirigir cap al poble. Només arribar al primer que van anar a veure va ser a l’oncle Paco. En realitat, no era família, però per a tothom era l’oncle Paco.
Van trucar a la porta i per a sorpresa de la Felisa, la mare d’en Roberto, en lloc de la veu cascada de l’oncle Paco va sonar una vellutada veu femenina, que de lluny va dir: —Qui és?
—Soc la Felisa, vinc amb el meu marit Jesús i el meu fill Roberto per veure l’oncle Paco.
La porta es va obrir i una noia encantadora d’uns vint-i-pocs anys els va franquejar l’entrada.
—Passin, si us plau. El meu avi no es troba gaire bé. És al llit, ara aniré a veure si està amb ànims de veure’ls. Potser li anirà bé per animar-se.
Al cap d’uns instants apareix la noia novament i els convida a passar a l’habitació del seu avi.
En Roberto llavors diu: —Si l’home no es troba bé, no em sembla el millor moment perquè em presenteu. Potser millor que jo no entri. El que prefereixi la mama.
La Felisa ho pensa durant un moment i assenteix amb el cap dient: —Segons com estigui li pregunto si es troba amb ànims…
—D’acord mare.
—Els acompanyo —diu la jove i al moment dirigint-se a en Roberto li comenta, —de seguida torno i si li ve de gust li poso alguna cosa per picar.
—No es molesti. —li respon en Roberto amb un somriure encantador. La jove s’enrojola lleument.
Al cap d’un moment la noia torna i es dirigeix novament al jove —li poso alguna cosa? —li pregunta amb un bonic somriure als llavis.
Roberto la mira i triga uns instants a reaccionar. —No, no et preocupis… no t’importa que et parli de tu?, oi? Per cert, soc en Roberto, i tu com et dius?
—Jo Elena respon totalment astorada.
—Un plaer Elena, —li respon al mateix temps que s’hi acosta i li fa un petó a la galta.
Totalment enrojolada li torna l’òscul mentre encerta a balbucejar —Igualment.
Mig any després, tots dos estan casats i esperant el seu primer fill.
Roberto per primera vegada sent una cosa semblant a la felicitat, encara que no és com s’ho havia imaginat. S’adona que gairebé no té temps per estar amb ella i no el tindrà tampoc per estar amb el seu fill. Però sap que ha de seguir treballant de valent per donar-los-hi tot el que es mereixen.
El temps passa i amb això els èxits professionals d’en Roberto s’incrementen. A mitjans del 2028, l’empresa proposa un nou repte: desenvolupar un sistema d’Intel·ligència Artificial capaç de desenvolupar programari sense ajuda humana.
Un any i mig més tard, en Roberto orgullós i satisfet de la seva creació, presenta el programa d’IA a la gerència de l’empresa.
El desenvolupament que ha efectuat pràcticament funciona amb només perquè cal el programari i el sistema en qüestió de minuts, lliura un programa totalment funcional. Els components del consell d’administració de l’empresa estan bojos d’alegria.
Roberto els comenta que encara queden alguns serrells per resoldre i que ben aviat el sistema serà capaç per si mateix per buscar les dades i llenguatges necessaris per poder desenvolupar els programes més sofisticats i nous.
El 2032, ja està plenament operatiu i sent capaç de realitzar en minuts treballs que un desenvolupador de sistemes trigaria mesos i fins i tot anys. És tan perfecte el desenvolupament que ha aconseguit en Roberto, que mig any més tard, l’empresa decideix que pot prescindir dels seus serveis.
En Roberto arriba a casa seva desolat i li explica el que ha passat a l’Elena i aquesta li diu: —No et preocupis Roberto, segur que serà positiu per a tu.
—Com vols que sigui positiu? Deixaré de guanyar el que guanyava! A més, ara amb la IA, les coses cada vegada són més difícils.
—Amb la indemnització que t’han donat, podem viure tranquil·lament uns quants anys i estic segura que fins i tot treballant com a freelance guanyaràs encara més…
Passen els mesos i la realitat és que en Roberto no troba feina, ni tampoc encàrrecs com a freelance. Cada cop se sent més deprimit i infeliç. Tot i això, pensa el jove, l’Elena cada dia està més animada, o almenys és el que aparenta perquè no em deprimeixi encara més.
La setmana següent l’Elena rep un correu electrònic d’uns advocats, on li comuniquen la mort del seu avi i que ella és la seva hereva. Se sent fatal ja ha passat molt de temps des de l’última vegada que el van anar a veure. El pobre home estava completament sol… De sobte se li acudeix una idea.
—Robert, —diu al seu marit —hem d’anar al poble. El meu avi ha mort i pel que sembla soc la seva hereva. L’herència és el menys important, no crec que tingués gran cosa, però m’agradaria visitar el cementiri on està enterrat. Sembla que va morir fa quinze dies, però cap veí no tenia el nostre telèfon per avisar-nos.
El jove, encara que no es troba amb gaires ànims per viatjar, hi accedeix immediatament. Sap que l’oncle Paco era important per a la seva dona i havia passat més de mig any des de la darrera vegada que el van veure. A més, per què no? Era una ocasió perfecta per durant uns dies oblidar-se de tot i gaudir de la seva dona i el seu fill, a qui havia anomenat Francesc en honor de l’oncle Paco
Un cop són a Almazorilla de Abajo, l’Elena, comença a posar en marxa el pla que ha ordit. Comença a fer les gestions de l’herència i amb aquesta excusa li diu al seu marit: —Ens haurem de quedar aquí durant un temps, fins que solucioni totes les coses de l’herència.
—Però i si em surt alguna feina? —qüestiona Roberto.
—Ho pots fer des d’aquí. Comprarem un ordinador i demanarem que ens instal·lin connexió a Internet. De fet, tant se val des d’on treballis. Jo també treballaré en línia.
Pocs dies després, un proveïdor del seu avi es presenta amb un carregament de llavors, adob i algunes gallines, conills i una parella de porcs.
Elena el rep i li diu (tal com havien quedat prèviament amb ell): —Em sap molt de greu però el meu avi s’ha mort i no m’interessa tot això.
—Miri vostè, —respon segons el guió que entre tots dos havien preparat —Això a mi no m’incumbeix. Tot això està pagat, (l’Elena ho havia pagat anticipadament quan va parlar amb ell), jo els hi deixo aquí i ja s’espavilaran.
—Però escolti! I què faig jo amb els animals?
—Poseu-los a la venda, mentrestant també li he portat pinso per a uns quants mesos.
L’home comença a descarregar-ho tot enmig del terreny, per cert, força gran que pertany a la finca, sota l’atònita mirada d’en Roberto i l’aparent estranyesa d’Elena.
La qüestió és que l’Elena convenç a en Roberto perquè mentre troben un comprador, s’hauran d’ocupar dels animals. No se’ls pot deixar morir.
Pocs dies després, Roberto ha adquirit una gran destresa per tractar amb aquells afectuosos animals que amb la seva mirada i actitud li agraeixen el menjar i l’aigua.
Mentrestant l’Elena, li ha comentat que mentre aconsegueix comprador per a ells començaran a sembrar la terra. L’avi l’havia deixat desbrossada i amb els solcs per plantar-hi i seria fàcil. (De fet, ella havia encarregat a través del proveïdor que ho fessin).
Pocs mesos després, en començar a brollar el cultiu, en Roberto el mirava amb satisfacció i se sentia millor del que mai no s’havia sentit.
Ningú va tornar a parlar de marxar, tant en Roberto com l’Elena havien trobat el seu lloc al món rural, com ella va pensar que podia succeir.
En Roberto estava plenament feliç.
Tenia temps per a la seva dona i el seu fill. Feia alguna cosa que l’estava apassionant i a més a més, guanyaven prou per viure.
Aleshores es va adonar que els seus pares no havien estat desgraciats, el que succeïa simplement és que la vida, de vegades, porta amargors i tristeses, però això no pressuposa ser desgraciat. També va veure amb claredat que la seva recerca de la felicitat, per mitjà dels diners, no havia estat més que una fal·làcia… la felicitat és simplement viure i acceptar allò que la vida ens depara sense deixar de banda el realment important que són les persones que volem i el temps per gaudir-ne i de la vida.