RELAT CURT DESPERTA! AIXÒ ÉS LA VIDA REIAL!
DESPERTA! AIXÒ ÉS LA VIDA REIAL!
En Pól se sentia absolutament frustrat. Tenia 19 anys i encara no havia aconseguit fer-se milionari.
No parava de mirar informacions sobre la gran vida que portaven alguns influencers, youtubers, tiktokers i a més fent el que els agradava i ell, malgrat haver-ho provat a totes les xarxes que se li havien acudit, no aconseguia l’enyorat èxit.
Estava tan summament defraudat que fins i tot havia pensat en el suïcidi, ja que no veia cap sortida pel futur.
Els seus pares no deixaven de dir-li que s’esforcés més en els estudis o si ho preferia buscant una feina i que es deixés de xorrades d’enriquir-se sense pegar un pal a l’aigua. Això encara li augmentava més el ressentiment amb la vida.
Va arribar a la conclusió que la vida li negava allò que per dret li pertanyia i això el va fer estar encara més segur de la seva decisió. Li donaria una setmana de temps a la vida perquè el tractés amb justícia o se suïcidaria.
Va maquinar diferents maneres de fer-ho i va decidir que la millor de totes, vivint com vivia a Doolin, seria llençar-se al mar des dels penya-segats de Moher. Almenys veuria una mica de bellesa en el comiat.
Absolutament deprimit, a la nit se’n va anar a dormir. Li va costar molt agafar el son, encara que finalment ho va aconseguir. El seu somni va ser profund i durant el mateix va sentir la sensació de sentir-se transportat a un altre lloc…
Es va despertar sobresaltat per una forta explosió. Va obrir els ulls de bat a bat i es va veure envoltat de destrucció. Edificis derruïts, persones mortes al seu voltant. Va mirar les mans i va veure que el color de la pell ja no era blanc i amb pigues, els cabells ja no eren vermellosos…
No sabia on era. Tot era diferent… de sobte una veu el va treure del seu abstret: —Dawud, corre que els israelites ens estan bombardejant… No sabia què passava, havia despertat a Gaza, ja no era a Irlanda i aquell home, que semblava el seu pare l’instava a córrer.
El va seguir sense saber perquè, però la por el va atiar a fer-ho. Minuts després són en un soterrani aparentment més segur. Pól ara Dawud va dir: —Tinc gana…
—És normal —li va respondre aquell que semblava que era el seu pare. —Fa uns quants dies que gairebé no tastem ni un bri.
La por i les llàgrimes tenallaven el cor del noi, quan una altra gran explosió va sacsejar aquell soterrani. Tot seguit una veu familiar li va cridar a prop de la seva oïda: —Desperta! Aixeca’t d’una vegada! A veure si fas alguna cosa bona amb la teva vida! Va obrir els ulls i per primera vegada en molt de temps va somriure a la seva mare i li va dir: —T’estimo la mare. Va posar els peus a terra i amb diligència es va arreglar per anar-se’n a cursar els estudis. Aquesta vegada sí, amb ganes i deixant-se de burrades.