RELAT CURT EL CAPVESPRE
EL CAPVESPRE
S’acostava el sisè clarejar del 2084, segons els càlculs de l’Adán. Feia ja força anys que no podia calcular-ne l’exactitud. A més, estava absolutament convençut que el seu temps gairebé s’havia acabat.
De fet, es va trencar una cama i no podia anar a buscar menjar i, a la seva edat, la resistència a la desnutrició era gairebé nul·la. Tenia 102 anys. Va néixer el 1982, dos anys abans de la data que en George Orwell havia utilitzat a la seva distòpica novel·la “1984”.
Va somriure, l’Orwell havia encertat quant a la pèrdua de llibertats i valors, però no que només existiria un govern mundial dictatorial i manipulador. En aquest sentit, s’havia produït tot el contrari.
Va recordar els inicis, tot va començar amb el que es va conèixer com a canvi climàtic. El problema, segons es va dir, era l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Es van anar canviant coses, amb massa lentitud, però sempre les pagaven els mateixos: el poble, que cada cop s’empobria més.
A partir de la crisi del 2013 van començar moviments de protesta per tot arreu. Cada cop la població estava més descontenta. A algú dels que manejaven els fils econòmics se li va acudir que per evitar el descontentament i frenar el canvi climàtic, caldria que una part important de la població desaparegués.
No era prudent fer servir el recurs que s’havia utilitzat secularment: la guerra, ja que, en un món globalitzat, acabaria perjudicant els grans inversors i això era absolutament improcedent.
Per solucionar-ho es va treballar en l’elaboració d’un virus no excessivament letal, però abans de provocar l’epidèmia era imprescindible tenir a punt els antídots, per si alguna cosa es torçava que no arribés a perjudicar les famílies econòmicament poderoses.
Mentrestant aquest descontentament de la població anava provocant situacions que alguns líders polítics van aprendre ràpidament a utilitzar per satisfer els seus egos i, és clar, les seves butxaques. Van començar a aparèixer extremismes, nacionalismes i tots els perjudicials “ismes”, que van saber vendre bé una població vulnerable i per tant fàcilment manipulable.
Just quan la situació a molts llocs començava ja a ser preocupant, finalment ja es disposava de l’antídot i es va poder llançar amb força seguretat el virus. Es van carregar molts ancians, però els més joves o no es morien, o les seves llargues estades hospitalàries deixaven tremolant les arques de l’erari públic.
Quan es van adonar que no era tan fàcil ni rendible, van treure amb inaudita rapidesa les vacunes en qüestió de setmanes, per poder vacunar la immensa majoria de la població dels països rics. No els havien quadrat els comptes, però almenys s’havia neutralitzat el descontentament popular.
Poc temps després van decidir fer petites grans guerres a diversos punts del planeta, a Ucraïna, a moltes zones d’Àfrica, a l’Orient Mitjà… Van procurar generar tensions i inseguretat per, en la mesura del possible, continuar mantenint la població tranquil·leta. A més a més, la fabricació d’armament donava uns bons rendiments.
Però llavors van sorgir nous problemes les ambicions de molts polítics, generalment poc dotats intel·lectualment, van portar a l’inici del que més tard seria el desmembrament dels països d’Europa, per acabar convertint-los en centenars de minúsculs microestats completament inviables, irrellevants i sense capacitat de subsistència.
Enmig de tot el caos, van sorgir com una possible solució a tots els mals, estratègies per mitjà de la IA, que al cap de pocs anys pràcticament ho controlava tot, per la qual cosa l’ésser humà no podia generar riquesa i per tant passava gana.
Jo vaig ser un dels artífexs de la IA i, finalment, sense encomanar-me ni a Déu ni al Diable, vaig afegir una sèrie d’algorismes a les grans centrals de control de la IA, que de fet ja no controlàvem, perquè fessin el necessari per a recuperar el benestar al món.
Un cop els vaig introduir, al cap de pocs dies la intel·ligència artificial estava eliminant l’espècie humana a marxes forçades. Mai no vaig pensar que tan clarament fóssim nosaltres l’obstacle.
Amb tota la rapidesa de què vaig ser capaç em vaig refugiar en una cabana, que anys enrere em vaig fer construir. Era amagada al mig del no-res. Només vaig portar amb mi un androide que vaig fabricar sense connectar-lo a la IA, perquè m’ajudés a subsistir caçant i buscant aliments per sobreviure.
Pocs mesos després, la IA una vegada va considerar que havia eliminat completament la vida humana, es va desconnectar, per no gastar energia contaminant i que el planeta es pogués regenerar. No em van localitzar mai i gràcies a això he arribat als 102 anys. Fa uns dies l’androide es va fer malbé i vaig haver d’intentar buscar-me els aliments,
Gràcies a això vaig veure que en les dues dècades que la humanitat ja no existeix, el planeta torna a gaudir d’una exuberància i bellesa a la què ja no estava acostumat. Algunes espècies d’animals han evolucionat i semblen estructurar-se i comunicar-se molt millor que abans. Potser alguna serà l’espècie dominant en un futur.
Fa una setmana a la tornada d’una expedició de recerca d’aliments en anar a ficar-me al llit vaig ensopegar amb tan mala fortuna que em vaig trencar una cama. Amb molt d’esforç vaig aconseguir ficar-me al llit i ja no m’he pogut moure.
Noto molt proper el meu final. Potser serà avui… no ho sé, però em sento defallir. Estic mirant per la finestra i veig que el negre de la nit es tenyeix de tons anyils. Poc després són ultramar fosc, per passar després al violaci. A continuació, els carmins donen pas al crepuscle que desplega amb seguretat els matisos vermellosos que anuncien l’arribada d’un nou dia.
Sento una enorme emoció i una felicitat que em fa fregar la síndrome de Stendhal… Llavors demano, potser prego perquè els meus ulls no es tanquin abans de poder contemplar el meu darrer capvespre…
Passen les hores i l’arribada dels tons vermellosos, em confirmen que he estat escoltat… Comença el crepuscle… els vermellosos donen pas als carmins, després als violacis. Tot seguit els ultramars que sé que donaran pas als anyils a qui desplaçarà el gran mantell negre d’estrelles de la nit…
Tanco els meus ulls, sé que ja no els tornaré a obrir… Un somriure apareix als meus esmorteïts llavis quan m’adono que, en part, he ajudat a salvar aquest meravellós món… Espero sincerament, que la nova espècie predominant ho faci millor del que ho vam fer nosaltres…… ………..