RELATS CURTS – EL CARRO DE LES ESCOMBRARIES
El Carro de les Escombraries – 26 de setembre de 1956
Aquesta tarda és una tarda màgica. A més de ser el meu aniversari, és divendres i ja no aniré al col·legi fins dilluns.
La meva mare m’ha recollit a l’escola i marxem cap a casa. Berenaré i després baixaré al carrer fins a dos quarts de nou. Gairebé davant de la porta de l’escala, els meus amics em diuen que baixi com més aviat millor per muntar els dos equips per jugar a futbol.
Deu minuts més tard, després de menjar pa amb oli i sucre, troto per l’escala per arribar a baix el més aviat possible. Porto amb mi diaris vells i trossos de corda, que serviran per fer-nos la pilota per jugar. Avui em tocava a mi baixar-los i la meva mare ja me’ls tenia preparats.
M’ha dit que avui no pugi més tard del que s’ha convingut, perquè ha preparat un pastís per celebrar el meu aniversari. Estic content perquè els fa molt bones.
Sabré que és el moment perquè és quan passa l’escombriaire, amb el seu carro tirat per un cavall el qual, porta penjat del coll un sac ple de garrofes que va menjant durant el caminar cansí o mentre es para a cada portal.
Preparem la pilota que, a falta d’una de debò, ens sembla meravellosa. El Pere i jo, avui, serem els capitans i els qui triarem els qui jugaran a cada equip. Tiro a l’aire la meva moneda de cinc cèntims, que decideix que jo trio primer.
Escullo el que crec que és millor jugador i tot seguit Pedro tria el següent i així fins que acabem de repartir-nos-els.
Juguem al mig del carrer i posem unes pedres per marcar les porteries… només es protestaran els gols si la pilota vola massa alta…
Molt de tant en tant hem de parar el joc, per deixar passar un dels escassos vehicles que circulen. Aquella tarda, fins ara que ja anem 6 a 4, només n’ha passat un.
Qui més qui menys regalima suor i emana alegria… juguem, al que sigui, però l’important és que juguem de debò, ens abracem, discutim i de vegades fins i tot ens barallem, però és el moment més esperat del dia…
Just llavors sento el so de la trompeta de llautó de l’escombriaire que, pel carrer Sant Vicent, s’acosta a la cantonada del meu carrer… Sé que gairebé és l’hora de pujar a casa, però apuraré fins a l’últim minut, vull guanyar per més diferència… a veure si en uns minuts fem el 7 a 4.
Just quan aconsegueixo fer el gol que anhelava, hem de desarmar les porteries perquè l’escombriaire pugui arribar al meu portal, llavors comença a espurnejar.
El carro s’atura davant de casa meva i l’home toca la seva trompeta. Les veïnes comencen a baixar amb les seves atrotinades galledes de xapa rovellada plenes d’escombraries.
L’home les va abocant en el seu enorme cabàs d’espart que, en omplir-se, buidarà en un dels sis compartiments del carro de xapa de color verdós. Repetirà l’operació fins que totes les veïnes les hagin buidat.
Després pujarà al pescant, s’asseurà al seu seient, agafarà el flagell fet amb una vareta de fusta i corda trenada, per atiar el cavall i reprendre la marxa fins a la següent parada.
Miro l’escena amb atenció, els cavalls em fascinen i em molesta quan veig que els colpegen. Aleshores, amb esforç, l’animal tracta de moure el pesat carro però les seves peülles ferrades rellisquen sobre les mullades llambordes del meu carrer… L’escombriaire insisteix amb el fuet, mentre diu: “arri, fill de p…!”
Crec que això és al que es refereix la meva mare quan em diu que no parli com un carreter… El pobre animal s’esforça, encara que finalment perd l’equilibri fins a caure a terra…
L’escombriaire salta de carro, que gairebé s’ha bolcat i s’acosta al vell cavall… en veure que no sembla ferit i que mou les potes li desferma les cingles que l’uneixen al carro i subjectant-lo per les regnes el fustiga i li crida perquè s’aixequi…
Després de diversos cops i una infinitat de paraulotes el quadrúpede aconsegueix alçar-se i és novament subjectat a la seva pesada càrrega… Una dels seus aclucalls ha quedat tort i em sembla veure una llàgrima al seu ull, que em deixa trencada l’ànima… L’escombriaire la col·loca al seu lloc.
Aleshores el perxeró em mira i renilla mentre comença a caminar. Em sembla que ha notat el meu neguit i em confirma que està bé… Pujo ràpidament a casa, la meva mare m’obre somrient, el pastís ja és sobre la taula i el meu pare ja hi és assegut…
El Carro de les Escombraries – Série Relats curts – Copyright © Montserrat Valls i Joan Genovés