El Futur

RELATS CURTS – EL FUTUR

16 d’agost del 2030

Estic assegut en una meravellosa terrassa a prop del mar. El clima és agradable, fa calor, però no resulta angoixant. El sol, sense objeccions, il·lumina els cossos que, estirats a la sorra, gaudeixen de la seva carícia.

Em fixo en dues noies, sobretot en una, que són realment belles. Els seus cossos esculturals estan coberts només per uns pocs centímetres de roba que cobreixen res més que el que és necessari, per no deixar res a la imaginació.

No puc, ni desitjo fer-ho, apartar els meus ulls dels seus preciosos pits, els mugrons dels quals pugnen per aflorar d’aquells minúsculs triangles de tela que escassament els cobreixen. Sento certa excitació.

Futur
Futur. Imatge de ©Cescon on Unsplash

De sobte un home tremendament musculat i amb aparent mala catadura s’acosta a les dues joves i, sense dir res, agafa pel braç aquella que és la diana de les meves mirades i l’aixeca d’una tirada…

La noia, horroritzada, nota les mans d’aquell energumen recorrent sense cap pudor tots els racons del cos… Després d’un instant que em sembla etern, la noia fa un xiscle de por.

Ningú reacciona, simplement observen l’escena durant un instant i es tornen a tombar per gaudir del sol… Allò no va amb ells.

No puc contenir la meva ràbia i surto disparat de la terrassa. Em dirigeixo amb rapidesa cap al babau que segueix maurant-la. Sense pensar-ho més, li clavo una brutal puntada de peu en un genoll. Cau sobre la sorra, però en un instant s’aixeca i ve contra mi. El rebo amb un superb cop de puny als seus estúpids morros, que comença a sagnar…

Pocs minuts després la meva rapidesa de moviments, la meva agilitat i la contundència dels meus cops, malgrat la menor envergadura, acaben amb la resistència de l’enorme panoli que, derrotat, es desploma als meus peus.

La noia, ja alliberada d’aquell beneit, va recobrant les seves maneres i amb llàgrimes a la cara, em dóna les gràcies. Li ofereixo prendre alguna cosa, que l’ajudi a recobrar-se i, davant del meu estupor, accepta complaguda mentre em somriu.

Marxem a la terrassa que fa uns minuts he abandonat per protegir-la i li demano un gintònic… Poc temps després, m’està acaronant i confessa que em desitja. Sento una incipient erecció i la convido a venir a casa meva… Assenteixo i em besa als llavis intensament…

Just aleshores, es produeix l’apagada. Aquesta apagada que fa tant de temps que pronostiquen… Cabrejat, em trec les ulleres de realitat virtual, que ja no em permeten gaudir del meu metavers… Observo el meu cos flàccid, mancat d’exercici i d’una bona alimentació… l’erecció del meu petit membre ha desaparegut i, aleshores, trenco a plorar… El meu avi tenia raó quan deia que tants aparells ens convertirien en absurds garbuixos de carn.

El Futur – Série Relats curts – Copyright © Montserrat Valls i Joan Genovés