RELAT CURT
EL GRIMORI
Feia pocs dies que l’havien pogut localitzar. El seu treball d’antropòloga, de vegades, complicava la possibilitat de contactar-hi.
Quan finalment ho havien aconseguit, la notícia que li van donar, encara que era previsible, la va sumir en una profunda tristesa: la seva àvia havia mort feia gairebé un mes.
L’endemà va agafar un avió i va tornar a Galícia, havia d’arribar al seu poble com més aviat millor. Potser era absurd, ja no podia fer res per la seva àvia, aquella dona que, en morir els seus pares en un accident de cotxe sent nena, la va criar cuidant-la amb tendresa i cura.
Va arribar a Viveiro cap a les sis de la tarda i se’n va anar directament a veure a l’Héctor Piñeiro, el notari que era el seu amic i amb qui tantes vegades havia jugat quan eren petits a casa de la seva àvia.
Va anar a veure’l a casa seva, es coneixien molt bé i, a més, era qui l’havia avisat i a aquella hora el seu despatx estava tancat.
Després d’una bona estona compartint records, uns més alegres i altres més tristos, li va dir que la seva àvia ho havia deixat tot a ella: una mica de diners i la casa.
Li va lliurar la clau de la casa i li va comentar que no es preocupés per res que ell li arreglaria tota la documentació de l’herència. I va afegir: —pots anar-la a veure demà al cementiri, és al seu nínxol, ja saps, el 123.
La noia va assentir amb el cap i dirigint-se a la porta amb un fil de veu va contestar: —Hi aniré demà mateix. No saps com em sento de malament per no haver-me pogut acomiadar d’ella.
—Sofia, ja saps que la teva àvia era una mica bruixa. Segur que t’escoltarà quan li parlis. —La va consolar l’Hèctor.
Un cop al carrer es va adonar que portava la clau de la casa a la mà, la va mirar i va somriure recordant la seva àvia i aquella vella mansió on havia passat la seva infància i la seva joventut.
Gairebé sense adonar-se’n els passos es van encaminar, entre les ombres de la nit, cap a la casa que abans havia estat casa seva.
El vent xiulava entre la vetusta estructura de la mansió, sospirant com un fantasma. La lluna, un disc platejat al cel nocturn, projectava llargues ombres que ballaven entre les atrotinades columnes.
La Sofia, amb el cor bategant a la gola, es va endinsar a la casa. Va tocar l’interruptor per encendre el llum, però no va funcionar. Potser l’haurien tallat quan va morir. Una estranya sensació va envair el pensament. Ús la llanterna del mòbil, encara que coneixia la casa i no li hagués calgut, per evitar ensopegar amb alguna cosa
La seva àvia, una dona excèntrica en alguns aspectes, s’havia dedicat a la investigació del paranormal. La casa, amb els passadissos polsosos i les habitacions buides, vessava d’una energia estranya. La Sofia no creia en fantasmes, però tenia la constant sensació que alguna cosa l’observava.
Al saló principal, una vella vitrina albergava un llibre enquadernat en cuir negre. La seva àvia li deia “El Grimori”, un llibre que contenia antics encanteris i rituals. Sofia mai no s’havia atrevit a obrir-lo, però ara, atreta per una força invisible, es va acostar a la vitrina i el va agafar a les mans. El nom d’aquell llibre repussat a la vella pell de la coberta era: “Necronomicón”.
La jove es va sorprendre, sempre havia cregut que aquest nom pertanyia a una ficció literària usada al relat “El Sabueso” per H.P. Lovecraft
Les pàgines del llibre, groguenques i fràgils, eren plenes de símbols i lletres en un idioma que no reconeixia. El va obrir més o menys pel mig i, sense saber-ne el perquè, va començar a llegir en veu alta aquelles paraules que no comprenia.
Sofia va sentir un calfred recórrer l’esquena en llegir l’últim paràgraf de la pàgina, aquest sí, en català: “Has invocat l’esperit de la nit, hauràs de pagar-ne un preu”.
De sobte, la casa va començar a tremolar. Un vent fred va recórrer l’habitació, apagant les espelmes que la Sofia havia encès. La vitrina es va obrir de cop, i diversos llibres més juntament amb el llibre que ella tenia a les mans, es van elevar a l’aire, flotant davant seu.
Amb una por que la paralitzava, Sofia va sentir que alguna cosa s’hi acostava. Una ombra fosca es va estendre des del llibre, embolicant-la en un silenci opressiu. L’ombra es va fer més densa, prenent forma humana. Un rostre pàl·lid i desfigurat es va materialitzar davant seu, els seus ulls brillaven amb una llum vermella.
“Has invocat l’esperit de la nit”, va dir l’ombra amb una veu que semblava provenir de les profunditats de la terra. “Ara, has de pagar el preu”.
Sofia va retrocedir, sense poder articular cap paraula. L’esperit s’hi va abalançar, les mans fredes i ossudes es van aferrar al coll. Sofia va sentir que la vida se li escapava, la seva visió s’ennuvolava.
En aquell moment, un tro va ressonar al cel, i la llum d’un llampec va il·luminar l’habitació. L’esperit es va esvair a l’aire, deixant la Sofia estesa a terra, sense alè.
La casa va tornar al silenci habitual, però la Sofia sabia que alguna cosa havia canviat. La nit li havia mostrat un rostre fosc i aterridor, un preu que encara no podia comprendre. Què havia invocat? Quin preu hauria de pagar?
Les preguntes ressonaven a la seva ment, mentre la lluna, ara oculta pels núvols, projectava ombres inquietants a la mansió. Sofia temia que la seva vida mai no tornés a ser la mateixa.
Aterrida, va sortir de la casa i se’n va anar a l’hotel Boa Vista. Potser tot havia estat una mala passada de la seva imaginació. Dormiria i possiblement al dia següent s’adonaria que tot havia estat producte de la seva ment.
L’endemà en aixecar-se va somriure, després de descansar estava convençuda que res d’allò que va viure a la mansió havia estat real i va decidir visitar el cementiri per veure el lloc de descans de la seva àvia.
Ja davant del nínxol 123, va començar a parlar-li, va pensar que potser l’Hèctor tenia raó i ella la sentiria… —Hola àvia. —va dir —sento molt no haver estat amb tu per poder acomiadar-me… ahir vaig estar a casa i tot em recordava a tu… Vaig mirar el teu llibre “Negronomicón” i em va passar una cosa molt estranya —li va confessar gairebé rient…
De sobte Sofia va empal·lidir. La veu de la seva àvia havia començat a parlar-li: “No filla meva. Vas cometre una imprudència i això ho hauràs de pagar. El preu és continuar fent els meus encanteris i invocacions des de la vella mansió” Tot seguit Sofia es va materialitzar dins de la mansió. Va intentar sortir, però no va poder. Aleshores, aterrida, va entendre perquè la seva àvia els últims anys no sortia mai de la casa, ni tan sols al jardí.