RELAT CURT “EL RETORN DEL PETIT PRÍNCEP”
EL RETORN DEL PETIT RÍNCEP
El 8 d’octubre de 2021, el beduí Akram, es dirigia, muntat en el seu camell, a Al Yauf. Allà, a Saied Yasky Shope, compraria algunes coses que necessitava i tornaria a la seva”Beit al-Sha’ar”, la botiga negra com la nit, que havia construït amb pell de cabra.
Tot d’una, una imatge insòlita es va formar a la seva retina, traient-lo immediatament dels seus pensaments. Un nen, un petit nen, amb rínxols daurats i abillat de manera estranya, deambulava sol pel Sàhara.
Va pensar que es tractava d’un miratge i es va fregar els ulls per aclarir la seva visió… però el petit seguia allà, cada vegada més a prop seu.
Akram a l’estar a la banda de el noi, li va preguntar: -Estàs bé petit?
El nen, com tenia per costum, en lloc de respondre, va inquirir: -Coneixes al meu amic l’aviador?
-Quin aviador? -pregunta el beduí desconcertat.
-M’he trobat una carta, em sembla que està escrita per ell…
-Em deixes veure-la?
-Va dir-me que comptaria la meva història i que ell també hi apareixeria. Jo seria el príncep i ell l’aviador. Potser és el que posa aquí, però no sé llegir-la. En el meu asteroide, com estic sol amb la meva rosa, no necessito saber llegir…
Amb suavitat Akram pren el paper groguenc de les mans de l’infant. El primer que llegeix és la data 3 de gener de 1936… i tot seguit la signatura, Antoine de Saint-Exupéry. El contingut diu simplement:”Si alguna persona visita aquest lloc i es troba amb un nen de cabell daurat que es nega a respondre al que li pregunten, si us plau, que em escrigui el més aviat possible. Recordeu, quan llegiu això, que només amb el cor es pot veure-hi bé.”
Somriu i pensa que el nen li està prenent el pèl… però segueix sense entendre el que fa tot sol a Líbia, al bell mig de desert de Sàhara
Llavors mira de nou al petit i es fixa en les seves rars abillaments, i recordant el llibre que tantes vegades havia llegit, s’adona que es corresponen als dibuixats per Sait-Exupéry a”El Petit Príncep”… Ja no sap que és real i que no ho és…
Desconcertat, invoca l’ajuda divina dient per a si mateix:”Al·là, en la teva enorme grandesa, si la història de l’infant és falsa, fes-m’ho saber…”
Després d’una bona estona Al·là, que potser a causa de com estava formulada la pregunta, va pensar que no calia respondre o potser per què en aquell moment estava esmorzant i no se’n havia assabentat, no havia dit res. La qüestió és que el beduí va donar per bona la història del minyó i va decidir que havia de comunicar-se amb algun parent viu de l’escriptor.
LA DECISIÓ D’AKRAM
-Mira noi -va dir al petit príncep ara jo vaig cap a Al Yauf, em porto la carta i des d’allà intentaré comunicar-me amb algun familiar del teu amic l’aviador per llegir-li. Ell va morir sense fills el 1944, després d’haver publicat la vostra història a l’abril de 1943. Encara que hauries de venir amb mi. El desert és molt inhòspit…
-On puc trobar aigua i menjar per aquí? -pregunta el petit sense respondre.
El beduí coneixedor pel llibre, de la tossuderia de l’infant, sap que, encara que no li ha respost, es voldrà quedar a esperar, per si de cas arriba l’aviador.
Perquè no tingui problemes fins que ell torni, li indica que just darrere de la primera duna, trobarà l’oasi Harat Zuwayyah…
El nen, sense dir res, dirigeix els seus passos cap a la duna, mentre l’Akran se’n va cap a Al Yauf… Allà veurà com connectar amb algun familiar de Saint-Exupéry…
A l’arribar a la població, es dirigeix a un locutori per consultar a Internet possibles successors de l’escriptor… aviat troba la”Fondation Succession Antoine Saint-Exupéry”, el director, anomenat Olivier, encara que no té el mateix cognom, sembla guardar algun parentiu.
Des del mateix locutori, truca al telèfon de la fundació i pregunta pel senyor Olivier.
-És a una reunió -respon una veu femenina.
-És per comentar-li un tema important i urgent. Ha arribat a les meves mans una carta d’Antoine de Saint-Exupéry datada el 3 de gener de 1936, que penso que pot ser de gran interès per a ell. El problema és que no podré trucar de nou…
Després d’un instant de dubitació, la veu a l’altre costat de la línia comenta: -Vaig a veure si pot posar-se.
Un instant després, la veu d’un home li pregunta: -Diu vostè que té una carta del meu oncle avi?
L’Akram, li llegeix el contingut de la carta i li comenta la història que li ha explicat el nen de cabell daurat, que diu ser”El Petit Príncep”.
Olivier, emmudeix durant uns segons, abans d’aconseguir articular algun so…
-Encara que la meva àvia, la germana d’Antoine, m’havia explicat que ell, davant la família, sempre va sostenir que la història que va explicar en”El Petit Príncep” era certa, la veritat és que em resulta impossible de creure. Però tinc autèntic interès per la carta que diu posseir. Com puc fer-me amb ella?
Haurà de venir a Líbia per recollir-la, concretament a Al Yauf, però hem de concretar una data exacta. Sóc beduí i visc al desert.
-Però, estem en plena pandèmia…
-Ja ho sé, però estic segur que ho podrà arreglar…
Poc després tots dos home han quedat d’acord, per trobar-se davant de la mesquita d’Omar ibn al-Khattab a les 12:00 de l’11 d’octubre, just tres dies després.
L’Akram, després d’adquirir el que havia anat a comprar, torna al desert. Allà li explicarà el nen que ha passat i tractarà de convèncer-lo que vagi amb ell a conèixer al familiar de l’aviador.
El petit príncep un cop assabentat, li diu: -mentre has estat fora, he parlat amb la serp groga, perquè un cop hagi vist a l’aviador, m’ajudi de nou a tornar a casa…
-Però l’aviador no vindrà, et vaig dir que va morir fa ja setanta-set anys…
-Jo seguiré esperant aquí uns dies. Si algú em vol veure, també ha de ser aquí.
El beduí, no sap com podrà convèncer a l’Olivier perquè s’endinsi en el desert i vegi a el petit…
-L’aviador em va prometre que si ens vèiem de nou em dibuixaria dos bens més… Un blanc i un de negre…
El temps, fins i tot al desert passa amb rapidesa i arriba el moment de marxar cap a Al Yauf per trobar a l’Olivier i encara que torna a demanar-li a l’infant que l’acompanyi, finalment, ha de partir sol…
Al trobar-lo, l’Akram, li mostra la carta a l’Olivier… Aquest al veure la lletra empal·lideix. És la lletra del seu oncle avi, no té cap dubte.
-Sí, la carta és del meu oncle avi, però la veritat és que això de l’infant no m’ho crec. Si fos cert, sense dubtes, l’hauria portat ara amb vostè.
-És molt tossut, pensa que l’aviador pot aparèixer en qualsevol moment i no ha volgut venir…
-Em sona molt estrany. A més, com després de tants anys segueix sent un nen…?
-Jo tampoc ho sé, però ha aconseguit convèncer-me… L’últim que em va dir i ho va fer ple d’emotivitat, és que el seu oncle avi li va prometre que si tornaven a trobar-lo, li dibuixaria dos bens. Un blanc i un altre negre…
La cara de l’Olivier empal·lideix a el temps que els seus ulls i llavis s’obren amb expressió de sorpresa…
L’OLIVIER VA A VEURE AL PETIT PRÍNCEP
-Això no ho deia en el llibre, però segons la meva àvia, el meu oncle avi sempre insistia en això i li va fer prometre que si ell faltava que si ho arribàvem a trobar, li dibuixéssim els xais que li va prometre… Tot i així, el petit , haurà de convèncer-me que l’impossible pot existir si ho veus amb el cor. Anem a veure el nen…!
L’Akram, que aquesta vegada havia portat un segon camell, que era molt dòcil i tranquil, ajuda a muntar a l’Olivier, que és presa de la por. Acte seguit, puja ell al seu i tots dos es dirigeixen a l’oasi Harat Zuwayyah, on just al costat hi trobaran al Petit Príncep…
-Hola Petit Príncep, vaig a dibuixar-te els xais que et va prometre el meu oncle avi. Abans de morir, també li va demanar a la meva àvia que, si algú de nosaltres et veia te’ls dibuixés…
-Segur que no em agradaran. Només ell sabia com jo els volia…
-Deixa’m que ho provi -diu l’Olivier al temps que obre una carpeta i treu un paper i un llapis i comença a dibuixar una preciosa caixa embolicada per a regal i amb una cinta acabada en un bell llaç i, quan el finalitza, l’hi dóna al petit príncep…
-És veritat…! Són exactament com m’ho va prometre… Em va dir que seria un regal… Només ell sabia que havia de embolicar-ho així -diu el petit amb els ulls humitejats…
Durant un instant gairebé etern, tots emmudeixen, fins que el petit torna a parlar…
-Quan la serp groga em va mossegar la vegada passada, pensava que aniria al meu asteroide, però em vaig trobar en un lloc molt bonic, ple de llum i color on no hi havia ningú, només un amable ancià.
-Això no és casa meva! La serp groga m’ha enganyat! -vaig dir enfadat mirant a l’ancià, que em observava amb cara bondadosa…
-Et va mentir, perquè per a tu, la teva casa era l’asteroide. Però sense voler, en realitat, et va dir la veritat. Aquesta és la teva veritable casa, la de tots. El teu petit planeta, era tan sols una residència provisional.
-Em dius que és la casa de tots, però aquí no veig ningú -vaig protestar.
-Trigaràs uns dies a poder veure’ls. T’has d’acostumar a no mirar amb uns ulls que ja no tens. –va replicar.
-La veritat és que als pocs dies ja era capaç de veure els altres… que, com em va dir, eren moltíssims.
El noi pren alè i prossegueix: -llavors li vaig preguntar si el meu amic l’aviador també hi era…
-No, ell encara no ha acabat el seu treball, trigarà un temps a arribar. Tranquil·litza’t que no li passarà res dolent. Quan arribi podràs veure’l. Però no t’impacientis que el temps aquí és diferent que a la Terra.
-Què vas fer llavors? -pregunta l’Olivier, completament extasiat per la història…
-Quan van passar quatre anys, veient que ell no arribava, li vaig demanar a l’ancià que em deixés tornar a la Terra a buscar-lo… Em va respondre que si tornava, com el temps era diferent, ja no el trobaria… però com vaig seguir insistint i em va veure trist, -allà ningú ho està-, finalment em va retornar aquí amb el meu cos… Això sí, em va pregar que quan estigués convençut tornés el més aviat possible. Per aquest motiu ja he quedat d’acord amb la serp groga… just quan sàpiga que ha passat, tornaré amb la seva ajuda…
-Quan creus que estaràs convençut? -pregunta Akram, amb veritable interès…
-Ja ho estic… Ara us deixo i me’n vaig amb la serp -i mirant a l’Olivier afegeix-, ara us diré a vosaltres el que li vaig dir al teu oncle avi. Podreu veure com si hagués mort, però és perquè el meu cos és massa pesat com per emportar-me’l amb mi. No em vegeu partir, ja que podria pertorbar-vos… quan vulgueu saber de mi, només heu de mirar a les estrelles i recordar el meu riure, i així us semblarà que totes les estrelles riuen amb mi.
El petit príncep s’aixeca i se’n va on l’espera la serp groga, que immediatament el mossega i el seu cos cau sense fer soroll, mentre que per un fugaç instant veu, transparent com en un miratge, a la serp groga mossegant a l’aviador i sap , per fi, que el pilot estarà a casa, esperant la seva arribada. Els dos homes, amb els ulls humits, s’abracen per un moment, amb la tranquil·litat de saber alguna cosa, que gairebé ningú sap… ja que només amb el cor es pot veure l’invisible.