RELAT CURT FALSES EXPECTATIVES
FALSES EXPECTATIVES
En Pedro, assegut al marbre de l’entrada d’un local tancat, va mirar al seu voltant i va veure molts altres locals, també tancats amb tantes altres persones que, com ell, feien servir aquest limitat espai entre la vorera i la desballestada porta enrotllable com a habitacle.
Tots esperaven infructuosament que algú els donés qualsevol cosa per menjar o una mica de diners que els permetés mal viure… Viure? Això no era vida, va pensar en Pere.
Es va mirar a si mateix, esparracat, brutíssim i en els ossos. El seu únic consol era que el seu aspecte no diferia gaire de tants altres, que com ell pertanyien a generacions a què s’havia enganyat.
Generacions a què se’ls havia fet creure, que es podia viure de luxe sense fer el menor esforç.
La realitat és que és l’any 2055 i té 55 anys. Ja fa força temps que passa gana… per ser exacte des que els seus pares ja no van poder seguir mantenint-lo.
Quan els va arribar l’edat de jubilar-se, tenien alguns estalvis i una pensió que, entre tots dos, no era gaire dolenta. A mesura que el temps va passar, hi havia menys gent treballant i les pensions cada cop eren més exigües.
Va arribar un moment en què tenien dificultats per portar una vida una mica digna i ja no el van poder ajudar…
Va ser llavors quan em vaig adonar que no tenia res, ni tan sols possibilitats de poder treballar, ja que com em deia el meu pare, no tenia ni ofici ni benefici, vaig ser veritablement un soquet. Vaig creure que em podia enriquir amb facilitat, vaig pensar que era més llest que la gana.
La ment d’en Pedro, gairebé sense adonar-se’n, es desplaça al 2017… “la meva mare plorava i el meu pare intentava fer-me entendre que havia d’estudiar o treballar. Jo vaig insistir que no pensava fer-ho. No estava disposat que m’explotessin, quan la riquesa estava trucant a la meva porta.
El meu pare després d’intentar-ho tot, em va deixar per impossible i va dir a la meva mare que no em donés ni un euro. Però el seu amor li va impedir fer-ho i la seva ajuda va ser nefasta. Encara vaig estar més segur que havia nascut per fer-me ric.
Primer vaig invertir diners que vaig treure a la meva mare al Forex… Va ser un desastre absolut. Després els vaig aconseguir convèncer que m’estava anant molt bé amb les criptomonedes… els vaig parlar tant de blockchains i de totes aquestes xorrades que al final em van donar diners perquè invertís… els vaig fer perdre gairebé 20.000 €. Després va venir la borsa i després la pandèmia… i amb la pandèmia les ajudes i després de la pandèmia el salari mínim vital…
Ho vaig entendre, sens dubte, com un senyal de la providència. Havia de seguir el meu camí, la meva certesa i vaig veure la meva sortida a les xarxes socials…
Seria un influencer famós, guanyaria un ou i part de l’altre sense pegar un pal a l’aigua, no faria el cons com els meus pares que s’havien deixat la vida per uns salaris que no els van permetre mai despuntar.
Vaig provar YouTube, Facebook, Twiter –encara tants anys després, “X” segueix sonant-me malament–, Instagram, TikTok… em vaig gastar un munt de diners, –tot el que l’estat medava, més el que treia a la meva mare, per crear continguts, pagar publicitat i fer-me famós…
Molt poques vegades, tot i tenir força seguidors, vaig arribar a un nivell de guanys, que em permetés sufragar les despeses, de mantenir-me visible a les xarxes…
Com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, vaig trigar anys a entendre que mai no aconseguiria fer-me ric… Els que es feien rics eren les empreses propietàries de les xarxes, gràcies a gent com jo que els pagaven publicitat i evidentment a totes les empreses que també erròniament ho feien per aconseguir presència al mercat…
Com és lògic, al final, tot se’n va anar a la merda i, no només jo, sinó diverses generacions ens vam quedar amb el cul a l’aire. Atès que mai no havíem cotitzat, l’estat ara es desentén de nosaltres… ens anomenen paràsits, quan van ser els mateixos estats els que van fomentar aquest despropòsit…
Necessitaven generacions sense criteri perquè no s’enfrontessin al sistema, traient contínuament lleis i xorrades per distreure el personal i com que cada vegada tenien més habilitat per manipular-nos, els va funcionar… Ara només uns milers de persones, viuen com Déu… la resta som pàries…
Això sí, com gairebé ni es pot menjar el canvi climàtic sembla que s’ha frenat… Lògic si no mengem, tampoc caguem, per la qual cosa no produïm ni el metà de la nostra merda…
L’únic consol és que per tot això l’esperança de vida s’ha reduït un munt. De fet, per sort, ja estic molt a prop de la mitjana…
Estic segur que si parlés amb qualsevol altre opinaria el mateix que jo.”
Tres locals a la dreta, en Juan, un altre indigent de 58 anys assegut en el que, al seu dia, va ser l’entrada d’un bon comerç, per al seu interior cavil·lava.
“Vaig ser un autèntic estúpid fent cas als meus pares i traient-me la carrera d’enginyer. Tot i que era bo, mai vaig aconseguir un salari envejable. De fet, fins i tot quan treballava, vaig passar estretors. No em va aconseguir ni tan sols per formar una família.
Els meus pares, vinga dir-me, estudia, treballa ferm i et llauraràs un futur. Tindràs una vida millor que la nostra…
Després amb la IA, tot se’n va anar a la merda… Fa anys que passo gana, a sobre tantes ajudes que hi va haver a l’època de la pandèmia i post pandèmia i ara no donen ni els bons dies. Ens han convertit en escòria.
Si no els hagués fet cas i m’hagués dedicat a les xarxes socials ara viuria en l’opulència… Hi ha gent que encara hi està guanyant molts diners…
Estic convençut que, si ho preguntés a qualsevol altre dels que estem en aquesta situació, pensaria el mateix.”
Un carrer més amunt, en Mario de 53 anys, assegut a la porta del “seu” local abandonat pensa en el que li ha conduït fins aquí…
“Havia d’haver fet cas als meus pares. Devia haver estudiat una carrera. Però no, jo era més llest que tots i volia guanyar diners per emancipar-me i poder formar una família…
Vaig fer un curs de FP de mecànic de cotxes i vaig pensar que potser arribés a tenir un taller propi. Que va! Va venir la pandèmia, va venir el canvi climàtic, va venir el cotxe elèctric i al final tots els fabricants de cotxes se’n van anar en orris… i, naturalment, jo darrere d’ells…
Ja ho veus, anys passant gana… Si hagués estudiat una carrera, si hagués estat enginyer, hauria pogut reinventar-me i ara estaria dissenyant nous robots…”
Estirat en un banc de l’avinguda de mà esquerra, en Leonardo, de 57 anys, es lamenta mentalment de la seva mala sort.
“Qui m’enviaria a mi ser escriptor? Perquè punyetes vaig tenir la mala sort de guanyar un premi literari, i a partir d’allà que comencessin a publicar, amb cert èxit, les meves obres…
Amb totes les porqueries que els editors van arribar a publicar, al final, ja ningú llegia res i les editorials van fer fallida i jo em vaig quedar sense la meva font d’ingressos i sense haver-me preparat per res més, i ja ho veus, ni tan sols he aconseguit trobar un portal de local tancat on allotjar-me…
Els meus pares em van advertir… Els hauria d’haver fet cas i fer una FP, és el que està més buscat. A sobre la manca d’empreses ha fet inviables les ajudes que donaven després de la pandèmia i que van ajudar tanta gent.”
Una mica més avall al seu corresponent portal, un filòsof embogit assevera: “La culpa és del txa, txa, txa…”
A la seva luxosa mansió un dels rics privilegiats cavil·la sobre el moment… “Ens vàrem equivocar. No vam escoltar els nostres pares quan ens deien que no calia ser gaire ambiciosos. Pensàvem que no aprofitaven tot el que podien…
Per obtenir allò que crèiem que eren millors resultats vam començar a finançar polítics ambiciosos. Resultava senzill… Finançant les seves campanyes i ensenyant-los com controlar els mitjans, era senzill que arribessin al poder i que fessin el que nosaltres volíem…
Però era tanta la seva ambició i tan poca la seva intel·ligència que van deixar que una sèrie de coses es desmadressin… xarxes socials, IA, guerres de poder i el que fos per tal d’ostentar el poder i guanyar diners… per això buscaven fins i tot captar nacions per adherir-les al seu bloc i guanyar així més poder.
Els polítics territorials, començar a buscar més protagonisme, no pel bé del poble, simplement per manejar els diners i el cotarro… ho intentaven de qualsevol manera, encara que suposés que part de la població s’empobrís…
Després quan tot ja estava fet un desastre va arribar la pandèmia i com els polítics –de tot el món– cada vegada eren més ineptes, van usar la solució més senzilla… imprimir diners. Després per esmenar-ho es van embolicar en guerres estèrils que suposaven que els fabricants d’armes els passessin sucoses comissions…
I el pitjor, nosaltres no vam ser capaços de parar la situació. Més ben dit, estàvem tan embrancats a amassar fortuna, que no ens en vam donar ni compte.
Vam ser els culpables de carregar-nos la gallina dels ous d’or. Ara, estem en una situació en què ja no queden diners per amassar. Una gran part de la població no té feina i és improductiva… I no sabem trobar la manera de capgirar la situació. Si això segueix així, més aviat que tard ens tocarà també a nosaltres, cercar el llindar d’algun local tancat com a habitacle…”