RELAT CURT LA FÒBIA
LA FÒBIA
Sona el despertador i obro els ulls. El primer pensament que arriba a la meva ment és que avui estic obligat a sortir.
Sento com la intranquil·litat i la ira comencen a niar en el meu ésser. Noto rampes a l’estómac. Intento tranquil·litzar-me, però no ho aconsegueixo. És clar: Els odio.
Esmorzo i apuro al màxim el temps abans de sortir, però finalment ho he de fer. No agafo l’ascensor i baixo de pressa els graons. S’ha fet més tard del que estava previst. Només són deu carrers, però els he de fer a peu, perquè no hi ha bona comunicació.
Obro la porta de l’escala i surto al carrer. La vorera està inusualment tranquil·la, però estic convençut que és anecdòtic. Segur que quan camini una mica començarà a passar allò de sempre…
Començo a baixar pel carrer Padilla, com sempre per la vorera de la mà dreta i poc abans de creuar Travesera de Gràcia, apareix la primera barrera… Era d’esperar! Sempre el mateix! Quatre persones, una al costat de l’altra, caminen parsimoniosament ocupant tota l’amplada de la vorera.
Quan arribo darrere d’ells gargamellejo, amb la vana esperança que em permetin passar. Un d’aquestes persones mira de reüll. No diu res i segueix caminant al costat de les altres tres amb tota tranquil·litat… percebo l’odi creixent al meu interior. Em vindria de gust bufetejar-los, però em reprimeixo i baixo de la vorera per poder avançar-los.
Quan ja ho he fet em giro a mirar-los, mirant de fer-los-hi notar que m’han impedit transitar correctament per la vorera. Pel meu estupor el que havia mirat de reüll fa una ganyota de retret que fa que, tot i no haver-ho dit, m’arribi amb claredat que considera que soc un autèntic babau.
Miro al meu voltant tractant de trobar algun pal… però de nou em continc i segueixo avançant, mentre vaig sortejant bicicletes i patinets que, circulen per la vorera tot i estar prohibit…
Em falten dos carrers per arribar a un nou obstacle: la terrassa d´un bar sobre la vorera… Una terrassa que deixa reduïts a 2,5 m els 5 que té la vorera.
Abans d’arribar-hi sé amb certesa que fins i tot estant buida tota la vorera, serà allà, precisament allà on un parell de talossos estaran ocupant el poc espai que deixa la terrassa, per esplaiar-se en un buit discurs, mentre els seus paquets, maletes, carros o qualsevol altra cosa que ajudi a entorpir el pas, reposen tranquil·lament gaudint de la major amplitud possible.
Arribo allà i com no podia ser d’una altra manera, trobo l’escena que des de fa dos carrers penso. Aquesta vegada ja no aconsegueixo dominar-me i els escridasso: —No s’adonen que entorpeixen el pas? Són conscients que s’han aturat just al lloc més estret? És que desconeixen que el millor lloc per aturar-se sense molestar és l’espai entre dos dels arbres que adornen les voreres de l’Eixample?
Per resposta m’arriba una mena de xiscle dient: —Però, tu que t’has cregut grandíssimes gilipolles! Tens pas de sobres! Em diu assenyalant l’escàs pam i mig que queda entre els paquets dipositats estratègicament per fastiguejar i la paret.
Juro per Déu que m’ha costat un enorme esforç no retorçar-li el gargamelló… He aconseguit evitar-ho pensant que el psicòleg em va dir que tinc fòbia social i que atès que no evoluciono correctament amb la teràpia que he de visitar el psiquiatre perquè em doni algun que altre fàrmac.
Amb això, segons la seva opinió, aconseguiré pal·liar les meves desproporcionades reaccions i com que em dirigeixo allà, he decidit frenar l’impuls i passar pel minvat espai que tan “gentilment” m’han assenyalat. Això sí, “sense voler”, he ensopegat amb una de les maletes que, amb estrèpit, ha caigut gràcilment.
Mentre seguia avançant encara he pogut sentir que el propietari de la mateixa li deia a l’altre: —però has vist què ha fet aquest fill de p…?
He obviat l’insult i aleshores decideixo portar els meus passos per un passatge força menys concorregut. Almenys durant un petit tram gaudiré d’espai i pau…
Just abans d’entrar-hi, una furgoneta també ha optat per aquest camí… Continuo caminant i pel meu estupor, la furgoneta s’atura i un home de certa edat baixa i obre les portes del darrere. Comença a treure embalums que va dipositant sobre la vorera. “La meva” vorera, la de la meva mà dreta.
Crec que no podré aturar les meves ànsies assassines i que aquest pobre desgraciat haurà realitzat el seu darrer treball. Vermell d’ira m’encamino cap a ell amb el cor bategant desbocat i amb pas accelerat.
Just quan em falten dos metres per atacar-lo, l’home s’adona que algú s’acosta i fins i tot abans de mirar-me diu: —Perdoni! No m’havia adonat que venia vostè! Ara mateix trec els paquets.
Aleshores em sorprenc a mi mateix, quan amb un somriure als meus llavis, amb cortesia li dic: No es preocupi. Puc passar perfectament per l’altra vorera.
L’home em respon: —accepti les meves disculpes. Moltíssimes gràcies per la seva gentilesa.
—No hi ha pas de què, bon home. —Just en aquest moment m’adono que això de la fòbia social és una autèntica xorrada. No tinc fòbia social. Simplement em molesta la descortesia, la mala educació, l’egocentrisme, la maldat. La gent que es preocupa només del seu melic i que a sobre porten al peu de la lletra allò de “mantenello i no enmendallo”. Decideixo que no veuré el psiquiatre, ja que per molts medicaments que em doni, no s’acabarà amb l’estultícia de la gran majoria…
No puc evitar pensar com s’ha arribat aquí. M’adono que des del pla d’estudis del 73, cada cop s’han anat eliminant les assignatures que ajuden a cultivar el pensament, les assignatures que ensenyen a comportar-se i que aporten valors.
S’han acabat els mestres que, a més d’ensenyants, eren educadors. S’han acabat els pares que ajuden a formar el caràcter dels seus fills i que a sobre de no fer-ho, no tenen temps per dedicar-los-hi i els porten als avis.
També s’han obviat els valors. S’ha perdut la comprensió, l’esforç i el rendir adequadament en qualsevol cosa que s’hagi de fer. A canvi s’han incentivat les ínfules desmesurades, l’enveja, la mala fe, la crítica perquè sí. I sobretot la descortesia…
No sé si estarem a temps per corregir-ho, perquè en un món globalitzat com el que ens toca viure, no hi ha decadència d’imperis que donin pas a d’altres de nous… Tots els que ens dirigeixen siguin d’on siguin, són els mateixos gossos amb diferents collars…
Es preocupen d’omplir les seves boques amb el canvi climàtic, però segueixen esforçant-se que el poble no tingui la formació necessària, que els permeti pensar i ser crítics… Com menys es pensi i menys crític sigui, menys problemes tindran ells per seguir vivint del conte…
Estic completament segur que el que jo tinc, no és fòbia social. Simplement em sento impotent per fer canviar la societat…
Bé, acabo ja. Deixo de donar-vos la vara… A, per cert, gaudiu esquivant la gent que ocupa desmesuradament les voreres.