La Paramnèsia

RELAT CURT LA PARAMNÈSIA

LA PARAMNÈSIA

Les comportes dels compartiments d’hibernació van començar a obrir-se. El primer a obrir els ulls va ser en Jorge, l’astronauta espanyol que formava part dels 14 expedicionaris, buscant un planeta habitable.

Es va mirar al mirall i, tot i que sabia que seria així, es va sorprendre. Tot i que havien transcorregut 65 anys des que es van tancar les comportes d’aquell cubicle, no havia envellit, els cabells eren iguals.

Moments després tots estaven drets, només faltaven uns 40.000 km per arribar al seu destí. Es tractava d’un exoplaneta que casualment s’havia descobert el 2098 que es va anomenar Orió 2098 i que es trobava dins de la Via Làctia.

El 2100, van decidir enviar l’expedició. Tot i les males condicions en què es trobava la Terra, els científics pensaven que encara podia aguantar uns 200 anys i que, per tant, quan ells tornessin podrien evacuar una gran part de la població.

PARAMNÈSIA - ©MONTSERRAT VALLS I ©JUAN GENOVÉS. IMATGE DE ©PIXABAY A PEXELS
PARAMNÈSIA – ©MONTSERRAT VALLS I ©JUAN GENOVÉS. IMATGE DE ©PIXABAY A PEXELS
Poques hores més tard la nau es posava sobre l’Orió 2098. Els instruments de la nau van indicar l’existència de radioactivitat. Per poder avaluar les possibilitats reals d’habitabilitat, van decidir baixar en Jorge i na Natalie. Ho farien amb els vestits protectors i amb oxigen per a unes dotze hores.

Tots dos van abandonar la nau usant la càmera estanca de seguretat. Quan els peus van tocar a terra van connectar amb els seus companys.

—Ja estem a terra. —va comunicar en Jorge —El comptador Geiger marca una radioactivitat força elevada. A poca distància d´aquí es veu una zona urbanitzada. Tot està en penombres excepte un edifici il·luminat. Ens apropem a veure què descobrim?

—Sí. Endavant —va respondre el comandant —Aneu amb precaució i comuniqueu qualsevol novetat. Vegem si la radioactivitat està sol a la zona on hem estacionat la nau.

En Jorge i na Natalie van trigar un parell d’hores fins a arribar a l’edifici il·luminat. La zona d’edificis que havien creuat fins allà, a na Natalie li va resultar semblant a Londres.

Des de l’exterior de l’edifici, pels seus finestrals amplis, van escrutar si detectaven algun moviment a l’interior. No es veia ningú.

—El lloc sembla desert. —va comunicar en Jorge a la nau —entrarem.

—D’acord. Aneu reportant qualsevol novetat.

Poc després, tots dos van entrar en una espaiosa habitació. Just en trepitjar el terra, es va il·luminar una gran pantalla i van començar a veure la imatge d’algú, molt semblant a un ésser humà que parlava en una llengua intel·ligible per a ells. Van posar en marxa el computador-traductor, que en menys d’un minut detecta el que podia ser la traducció correcta i va començar transmetre-la.

—“…Imaginem que heu de ser vosaltres ja de tornada de l’expedició —va començar a traduir —com veureu ens vàrem equivocar en la nostra apreciació del temps que encara quedava per endavant.

Segur que us recordeu com va començar tot. El nostre món geopolíticament estava repartit en dos grans blocs. L’oriental, el lideratge del qual ostentava Sodinu Sodatse a través del seu president en Eoj Nedib a qui semblaven haver tret d’un geriàtric. L’occidental estava liderat per Aisur el president del qual en Rimidalv Nitup era un megalòman ansiós de poder.

Durant anys aquest darrer havia aprofitat qualsevol situació per intentar desestabilitzar l’altra gran potència, fins i tot recolzant moviments estranys d’activistes com en Selrac Nomedgiup, que per atzars de la vida havien assolit certes quotes de poder a determinades zones. En aquest cas d’un lloc anomenat Aynulatac dins d’Añapse.

La passivitat o ineficàcia o potser només regint-se per interessos personals va impedir que aquestes manipulacions s’aturessin.

L’únic que se li va acudir al bloc oriental és intentar posar-li un gra al cul a en Nitup, tractant de convèncer una nació veïna d’Aisur, concretament Aniarcu, perquè s’unís al sistema de defensa oriental OTMN. El seu president, en Rimodolov Yksenelez, un actor esdevingut polític, es va deixar engatusar per aquests cants de sirena.

La reacció d’en Nitup no es va fer esperar i va envair Aniarcu. Com a resposta, el món oriental els enviava armament perquè poguessin defensar-se.

Aquesta absurda situació va anar enquistant-se al llarg de molts anys, fins que a algú se li va acudir emprar un artefacte nuclear. Mai no es va saber amb certesa qui va començar, però el cert és que sobre el 2060, la radioactivitat havia destruït una gran part del planeta.

A més de l’enorme pèrdua de vides a les zones contaminades, també els llocs de cultius es van perdre irremeiablement. Amb això, l’alimentació de la població que subsistia a les zones no contaminades o de baixa contaminació va quedar sotmesa a grans dificultats.

Per això el 2100 us vam enviar d’expedició al tercer planeta del sistema solar més proper que semblava habitable… amb l’esperança de poder traslladar-hi la nostra població.

Si en aquest sentit, l’exploració ha estat un èxit, és una pena perquè no servirà de res. Si no ho ha estat tampoc. La radioactivitat es va estendre amb molta més rapidesa que els 200 anys que havíem calculat. De fet, ja el 2150 el nostre món, Arreit, va donar els seus últims cops de cua.

Em dol no poder-vos dir que us desitgem el millor, perquè la vostra supervivència es limitarà, usant els vestits de protecció, a menys d’un any si teniu la sort de trobar aliments. Si no, seran només uns dies… Gràcies per haver-ho intentat…

Descoratjats tots dos van tornar a la nau per notificar la situació i tornar a la Terra… A veure si hi havia temps de fer alguna altra cosa.

Ja a la nau, una vegada digerida per tota la situació, van decidir emprendre el viatge de tornada…

Quan les comportes dels cubicles d’hibernació van començar a tancar-se, en Jorge va entendre la paramnèsia, aquesta sensació d’haver-ho ja viscut, que va sentir en escoltar aquell discurs a la pantalla de l’edifici il·luminat… Aquest déjà vu que li havia fet sentir un calfred…

Un instant abans que els seus ulls es tanquessin en entrar de ple a l’estat d’hibernació, ho va veure amb claredat, Orión 2098, era un món mirall de la Terra. Llavors va patir una promnèsia en pressentir amb certesa que, en tornar a la Terra, trobarien només un missatge similar al que havia escoltat.

La Paramnèsia – Série Relats Curts – Copyright © Montserrat Valls i Joan Genovés

Més relats curts

Alguns dels nostres llibres