RELAT CURT LA RESPOSTA
LA RESPOSTA
Aquell migdia de diumenge, com molts altres migdies de diumenge, en Roberto arrossegava els seus 45 anys mentre es dirigia a casa per dinar amb la seva família. Havia estat preparant comandes al negoci. És el preu que pagava per ser autònom.
Durant molts anys havia lluitat agosaradament per assolir un cert estatus i, encara que si bé era cert que vivien amb desfogament, cert era també, que a hores d’ara ja tenia molt clar que no es faria ric.
Caminava capcot i meditabund sumit en els seus pensaments. Es plantejava si s’hauria equivocat. La seva feina gairebé li impedia gaudir de la família.
De fet, el seu sentit exacerbat de la responsabilitat l’havia portat sempre a esforçar-se, potser massa, per assolir els seus objectius. Havia lluitat amb tenacitat per treure’s uns estudis, després va començar a treballar i de seguida es va adonar que per molt bon sou que arribés a tenir, això no satisfaria les seves aspiracions.
Va decidir establir-se pel seu compte. Amb grans esforços i fent més hores que un rellotge, va aconseguir encarrilar el seu negoci. Se sentia bé, molts eren els que ho intentaven i pocs eren els que aconseguien subsistir. Tot i això, ben aviat va comprendre que, encara que pogués viure amb certa comoditat, mai no es faria ric.
Encara que, a ell i a la seva família, no els acuitaven les estretors, no aconseguia sentir-se satisfet. Pensava en tot allò que sempre havia ambicionat i que mai no aconseguiria i això li impedia ser feliç.
Estimava la seva dona i els seus dos fills i tots ells, almenys durant el poc temps que podien compartir, semblaven estimar-lo a ell. Tanmateix, això tampoc no li resultava suficient per sentir aquest sentiment de plenitud que, sens dubte, li hauria aportat tenir un nivell econòmic molt més gran.
Tenir bons cotxes, una torre sensacional i, perquè no, un petit iot o poder viatjar a llocs recòndits del planeta sense haver de pensar en el què gastessin, era per a ell sinònim de felicitat.
De sobte un agut xiscle de pànic, el va treure del seu abstret i la imatge d’un nen molt petit com d’uns dos anys baixant a la calçada enmig d’una allau de cotxes, va omplir la retina.
Sense pesar-ho va saltar darrera del nen, mentre pensava perquè merdes la gent ha deixat de portar de la mà els nens… potser pensen que és més progre?
Va sentir, mentre amb el seu cos protegia el petit el grinyolar salvatge dels frens d’un cotxe, seguit d’un fort impacte a l’esquena.
Adolorit, estirat a terra, va somriure en veure el petit il·lès. Mentre la mare, aquella que havia hagut de deixar anar el xiscle per no portar de la mà el seu fill, arribava al lloc de l’accident corrent.
Va agafar el petit als seus braços i tot seguit es va agenollar al costat de Roberto plorant desconsoladament mentre donant-li les gràcies, li preguntava com estava.
Minuts després arribava una ambulància i el sanitari gairebé obligava a en Roberto a pujar-hi. De fet, encara que adolorit s’havia incorporat pel seu propi peu.
De camí a l’hospital, amb esforç, va agafar el mòbil i li va explicar el que havia passat a la seva dona. Aquesta acompanyada dels seus dos fills adolescents, va arribar a urgències poc després que l’ambulància l’ha hagués deixat a ell allà.
Unes tres hores més tard, per megafonia van trucar als acompanyants de Roberto. La seva dona i els seus fills es van dirigir al despatx que havien indicat. Una dona completament desencaixada, amb un petit als braços se’ls va unir pel camí i va dir: “el seu familiar ha salvat la vida del meu fill. Els molestarà que, si permeten veure’l, entri també un moment?”
La Natalia, així es deia la dona de Roberto, va assentir i li va dir: “sí, no hi ha cap problema, però ara prefereixo entrar sola perquè el metge em digui com està”. Els va dir als nens que s’esperessin a la sala d’espera i es va introduir al despatx.
Al cap d’uns minuts la Natàlia va aparèixer somrient. Roberto estava bé, molt magolat, però bé. No tenia res trencat ni tampoc al TAC havien trobat lesions al cap, per tant, li donarien l’alta.
Van passar uns deu minuts quan en Roberto, coixejant, va aparèixer per la porta i va abraçar la seva dona i els seus fills. Darrere seu, el petit causant de l’accident s’havia adormit als braços de la seva mare. Aquesta es va acostar a Roberto, amb llàgrimes als ulls li va donar les gràcies i el va abraçar.