RELAT CURT LA TRUCADA
LA TRUCADA
El dia que la Paulina va aconseguir la feina, no es va imaginar res com allò.
Li havien explicat que era un telèfon d’ajuda a la dona, però no la van advertir dels casos extrems…
—Digui’m —Paulina empra, des del seu lloc de treball, un to suau i encoratjador com li han ensenyat.
—……. —A l’altra banda, encara que l’han trucat, només silenci.
—Digui’m —repeteix la jove, anhelant una resposta.
—Escolti…
—Sí? Qui és? Com es diu?
—Això importa? —la veu de la noia és xiuxiuejant.
—No m’ho digui doncs… Què li passa?
—El meu marit em vol matar, és a l’altra banda de la porta.
—Tranquil·la enviarem ara mateix un equip.
—Ja no hi ha temps.
—I tant que sí… —la Paulina es mossega les ungles. Mira a l’ordinador la localització de la trucada i envia l’avís a la policia, amb el codi estipulat. —Estan en arribar… —continua.
—Et dic que no hi ha temps, ja gairebé ha rebentat la porta.
La Paulina no sap què dir i intentant posar veu calmada afegeix… —Tranquil·la, estan en arribar…
—Com es diu?
—Paulina…
—Jo Bàrbara. Saps Paulina? Sempre em van agradar les albes… i aquest és la darrera…
—Noooo… ja veuràs com n’hi ha moltes… —la Paulina interromp les seves paraules.
A l’altra banda, crits, colps… silenci.
A les 7 del matí la Bàrbara Grey havia mort. Estrangulada.
L’equip de rescat va arribar massa tard.
Van trobar mort també el marit. S’havia penjat després de matar-la.
Per la finestra ja entrava la llum del dia. Nova York es despertava.
Paulina, a l’altra banda de Manhattan, no pot ni plorar, quan la truquen per explicar-li els fets. De sobte s’enfosqueix el matí. Una tempesta inunda els carrers… els taxis van plens. Les dones s’abriguen, segures que no els passarà res.