RELAT CURT MALSON
MALSON
En Julio estava veritablement emprenyat. L’endemà tenia una reunió a Girona, que podia canviar radicalment els ingressos. I, precisament quan més necessita el cotxe, es fa malbé.
Acabava de deixar-ho al taller, esperant una solució miraculosa, que li permetés disposar del cotxe abans que tanquessin, però com tothom sap, els miracles no existeixen.
No només no existeixen, sinó que només hi penses quan la vida et porta una putada en el moment més inoportú i precises solucions.
L’única solució viable que se li acudia era anar a Girona amb l’AVE. Si agafava el de les 8.10, arribaria a Girona a les 8.49. Estava segur de per mal que fossin les coses arribaria abans de les 10.00. per entrevistar-se amb el CEO d’AI To Improve Your Life.
En Julio era conscient que els seus coneixements per al desenvolupament d’Intel·ligència Artificial, podien obrir-li moltes portes, però la realitat és que l’únic que durant els darrers anys havia aconseguit era treballar com a freelance i, encara que es guanyava bé la vida, treballar per compte propi no li aportava la seguretat que desitjava.
Donant voltes a la seva mala sort havia sortit del mecànic, a peu, en direcció a casa seva. No era gaire lluny.
En arribar davant de la porta, va buscar la clau a la butxaca i es va disposar a obrir, alhora que intentava calmar-se per no transmetre-li el mal humor a la seva dona…
Posant la veu melodiosa que millor va poder va dir: —Hola vida meva, ja soc aquí!
Possiblement no ho hauria d’haver fet gaire bé, perquè aquesta va respondre des de la cuina: —Què et passa amor meu, et noto la veu trista?
En Julio, sorprès, es va acostar a ella i li va relatar el que havia passat.
Su esposa, immediatament va dir: —Això és tot el problema? Si cal, pots agafar un taxi. Per sort ens ho podem permetre.
El seu rostre es va il·luminar. La Noèlia tenia raó. No hi havia motius per preocupar-se i va afirmar: —És cert. No sé què m’ha passat. Demà aniré amb l’AVE de les 8:10… Anem a sopar i a veure si tenim temps d’alguna cosa més abans de dormir.
—Ha, ha, ha! Segur que ens dona temps Juliol.
Poca estona després tots dos s’acaronaven sota els llençols. Gràcies a això, almenys en part, Julio ja totalment distès al costat de Noelia, es va deixar amanyagar pels braços de Morfeu.
En Julio observava el rellotge a l’estació de Sants, que marcava les 6:30h i no aconseguia comprendre com havia arribat tan aviat. Alguna cosa estranya havia d’haver passat, ell havia previst arribar cap a les 7:30h.
Es va dirigir a la taquilla i va demanar un bitllet per a l’AVANT de les 8:10h, tenia temps de sobres abans de poder pujar al tren. Poc després va sentir la necessitat d’anar al lavabo. Va preguntar a un dels empleats de RENFE, on eren i aquest li va respondre, que els que hi havia abans d’entrar a les instal·lacions de privades de l’empresa eren de pagament.
—Bé, doncs aniré als de dins —va comentar amb una certa sorna Julio.
—No crec que el deixin. No es pot entrar a les instal·lacions fins a 1 hora abans de la sortida.
En Julio es va mosquejar, però no va voler entrar en matisos amb l’empleat. Es va dirigir a l’entrada a les vies i va mostrar el bitllet. La persona que feia el control li va dir que no podia entrar fins a una hora abans de la sortida.
En Julio amb veu de fingit cabreig li va deixar anar: —Doncs m’haurà de portar un orinal, perquè no estic disposat a pagar 1€ per anar a pixar havent pagat 17,40€ per anar a Girona. Això suposaria afegir més del 6% al preu del viatge.
El pobre empleat, durant un instant es va quedar en fora de joc i va mirar a en Julio, que s’esforçava per no riure… va deixar anar una lleu riallada i assenyalant amb el dit li va dir: —Són allà, però si us plau quan acabi torni a sortir i m’avisa. Si transcendeix podria costar-me un disgust.
En Julio va somriure i li va respondre —En poca estona torno a ser aquí…
Poc després va sortir agraint-li al controlador de bitllets la deferència.
Passejada durant una estona per les botigues que estan als passadissos de l’estació, forces d’elles fins i tot tancades, però tal com ja deien els romans “tempus fugit” i gairebé sense adonar-se’n estava assegut al cotxe 6 seient 7C.
Després de 32 minuts de viatge, ja eren molt a prop de Girona quan un horrible estrèpit, sense saber com, el va deixar atrapat entre un garbuix de ferros i fustes. Dolorit i sense poder-se moure, va veure com les flames que estaven consumint l’habitacle cada cop estaven més a prop…
Aleshores, quan més gran era la seva desesperació, un so molest però familiar va sonar a les orelles. Era l’odiós despertador. Per sort, tot havia estat un malson.
Va prendre un piscolabis i un cafè ben carregat, es va afaitar, es va dutxar i ràpidament es va vestir. Va fer un petó a la seva dona que va obrir els ulls per acomiadar-lo i ràpidament es va dirigir cap al Metro que el portaria a Sants Estació.
Ja estava arribant l’entrada quan de cop els peus es van aturar. Un pensament possiblement absurd havia creuat la seva ment: “i si el malson era en realitat una premonició?”
El cor li bategava desbocat lluitant abrivadament amb la raó que li deia el contrari. Finalment, es va imposar el cor i va decidir deixar la resposta a l’atzar. El taller mecànic on reparaven el cotxe era a prop i encara que l’hora oficial d’obrir era a les 8:00, sabia que en Paco el mecànic solia ser-hi força abans.
Si hi era, li demanaria un vehicle de substitució. El coneixien des de feia anys i si ho tenien segur que li prestaven… Si estava tancat o no li podien deixar, aniria amb el tren.
Va somriure, era una bona solució. Va arribar al taller i com que havia suposat la persiana d’entrada estava a mig aixecar. Es va colar per sota mentre deia: —Paco, soc en Julio, volia demanar-te un favor.
—Passa Julio, m’estic posant la roba de feina. De seguida estic amb tu.
Pocs minuts després va aparèixer en Paco, que somrient li va preguntar que necessitava. En Julio li va exposar el problema. Paco va arrufar les celles i amb cara de disgust li va dir: —Bufff! Em sap greu, però no me’n queda cap.
En Julio va fer cara de resignació i s’anava a acomiadar per dirigir-se al Metro. Aleshores en Paco va obrir els ulls i somrient li va dir: —Escolta Julio! Si no et fa res, el que sé que et puc prestar és la nostra furgoneta. Jo no la necessito fins a última hora de la tarda. Això sí, no podràs passar de 100 km/h.
—És molt gran? És que no estic habituat a les furgonetes.
—No, ni molt menys!, és una pickup de Nissan. Té la mida d’un cotxe. Té la velocitat limitada per ser per a transport.
—Doncs si me la pots prestar, em faràs un gran favor.
—Hauràs d’esperar uns minuts, —va dir en Paco mirant el rellotge. —Entre cinc i deu minuts. La porta en Fernando, el meu soci, que ahir quan vam tancar, se la va emportar per deixar uns recanvis a l’altre taller que tenim.
—No hi ha cap problema, m’espero. —va respondre el Julio mirant el rellotge. “No crec que tingui problemes d´horari” va pensar.
Al cap de pocs minuts estava conduint una furgoneta pels carrers de Barcelona dirigint-se cap a l’autopista.
Com sempre passa, es va posar en marxa la llei de Murphy i la sortida de Barcelona tenia un embotellament de mil parells de nassos.
Quan finalment va aconseguir arribar a l’autopista, va mirar el rellotge i va veure que si no sorgien més problemes arribaria a temps. Per inèrcia, va mirar el tauler de control del vehicle buscant el GPS per posar la direcció…
“Merda”, va pensar. “No hi ha GPS…” “calma Julio, tens el Google Maps del mòbil. No et perdràs”. “Quan passi per una àrea o un aparcament a la ruta, pararé per posar la direcció i veure on puc col·locar el mòbil per poder anar veient la ruta”.
En agafar la sortida Girona Nord, va mirar el rellotge. Li aniria molt just. Possiblement, segons l’estat del trànsit, arribaria uns minuts tard.
Quan la recepcionista l’acompanyava al despatx del CEO, passaven set minuts de les deu. Estava arribant set minuts tard. “Total per 7 minuts no passa res”, va pensar, “a més el 7 diuen que és un número que dona sort”.
En arribar davant del Sr. Wilson, el CEO d’AI To Improve Your Life, aquest el va mirar amb cara llarga i en veu baixa, però ferma va dir a en Julio: —Sr. Casacuberta. No celebrarem l’entrevista. Encara que les referències que tenim de vostè, des del punt de vista de capacitats són immillorables, tal com li vaig anticipar per telèfon, de les coses que més valorem als nostres empleats és el compromís i si abans de començar a treballar amb nosaltres ja arriba tard, millor que no comencem la nostra relació.
En Julio va intentar explicar-li el que havia passat, però va ser en va. La postura del Sr. Wilson era inamovible.
Va sortir del despatx amb un enorme sentiment de fracàs. Havia perdut una oportunitat d’or per una colloneria; per una merda de malson.
Ja a casa, després de tornar-li la furgoneta a en Paco, la Noèlia intentava treure foc al tema i fins i tot feia broma amb això, intentant calmar-lo.
Passat un temps, quan Julio ja havia superat la frustració viscuda, en seure per menjar amb la seva dona, cosa estranya ja que mai no ho feien, li va donar per veure les notícies de la televisió. Va posar el canal 324, just en el moment en què apareixia un edifici totalment calcinat i el locutor comentava: “Aquest matí una enorme explosió ha calcinat la seu d’AI To Improve Your Life. Tots els treballadors han mort. Ningú no s’ha salvat. S’estudia la hipòtesi d’un atemptat terrorista. El departament de policia científica dels mossos d’esquadra està investigant”. La Noelia i en Julio, bocabadats i amb la faç lívida, incrèduls, escoltaven la notícia… el malson, li havia salvat la vida.