RELAT CURT NO EST TU, SOC JO
NO ETS TU, SOC JO
La Blanca va arribar puntual, una puntualitat que ressonava com una ironia al gèlid hivern que abraçava el Parc de Maria Lluïsa. Sis anys enrere, la primavera havia florit en aquell mateix lloc, testimoni mut de l’inici de la seva història amb l’Alex. Ara, el gebre cobria els arbres com un sudari, i l’Alex, absent, es convertia en una gelada premonició. El temps, implacable, havia esculpit arrugues a la seva ànima, mentre l’espera s’estenia, freda i tallant com el vent.
Un nen, un àngel innocent enmig de la desolació, es va acostar. “Ets la Blanca?”, va preguntar, la seva veu infantil trencant el silenci. A les mans, un sobre rosa, la cal·ligrafia de l’Alex –nerviosa, esmolada com una daga–, anunciava el final. Les paraules, llegides a mitges, es desfeien a les mans com a cendres: “Tombuctú… no és per tu, és per mi… ets meravellosa…”.
La mentida, tan fràgil com el paper, es desintegrava sota els dits. L’engany, nu en la crueltat, la impulsava a allunyar-se, a fugir de l’ombra d’un adéu covard.
Un pirop, una carícia superficial a l’aire gèlid, va ser rebut amb la força d’un llamp. El mastegot, ressonant, va ser un crit silenciós d’alliberament, un rebuig a la banalitat que pretenia reemplaçar el buit deixat per l’Alex. La violència continguda, la ràbia reprimida, es van alliberar en un gest contundent.
Mentrestant, a milers de quilòmetres de distància, l’Alex assaboria un Martini, la frivolitat de la seva fuita reflectida a la brillantor de la copa. La Cleo, una jove de vint anys, amb pell de poma i aroma de taronja, havia estat la causa de l’excusa perfecta, l’escut després del qual se n’ocultava la covardia. “No ets tu, soc jo”, la lletania de l’evasió, la justificació barata d’un cor buit. Però el destí, irònic i cruel, tenia preparada la pròpia justícia. El rugit del motor, la turbulència, el descens fatal… El Martini, símbol de la superficialitat, rodava pel passadís, mentre l’avió es convertia en la tomba. Tombuctú, un somni inabastable, s’esvaïa a l’abisme. La ironia final: l’Alex, fugint de la Blanca, mai no arribaria al seu destí. La seva covardia, la seva fugida, ho havien aconseguit.