RELAT CURT PARC D’ATRACCIONS
PARC D’ATRACCIONS
Avui he despertat comunicatiu i m’agradaria, si m’ho permeteu, explicar-vos algunes experiències del meu pas per aquí. Quan era petit, m’encantava anar als parcs d’atraccions. M’agradaven les atraccions més “fortes”.
Recordo encara amb emoció la primera vegada que em van portar al Tibidabo. Vaig voler pujar a la Talaia, a la Sínia, a les Voladores de l’enorme Cavallets i també a l’Avió. El meu pare em va acompanyar en les actuacions de xoc que van ser així mateix un plaer.
Em vaig adonar aviat que les atraccions de més intensitat em provocaven una gran excitació, que em feia sentir més viu. Això, al fons, és el que em produïa plaer.
M’agradava veure també els Autòmats, però encara que m’hi divertia, no sentia la mateixa excitació.
Anys després, quan van obrir un parc d’atraccions a Montjuïc, encara ho vaig gaudir més. Hi havia atraccions molt més fortes que les del Tibidabo. Un Muntanya Russa que tenia unes baixades que, aleshores, et feien pujar l’estómac a la boca.
O el Martell, que era un habitacle fent les vegades de cap d’un martell subjecte a un llarg pal, que li donava aparença del seu nom a l’estri. Es movia com a tal a tota velocitat conduint a la cabina amb direcció a terra, per aturar-se de cop un instant abans de colpejar-lo i de nou cap amunt.
I moltes més que feien les delícies, no només meves, sinó de tothom que hi pujava… Excepte potser d’alguns pares, que a causa de l’edat dels seus fills eren obligats a pujar amb ells, sense que els vingués de gust massa.
Però bé, el no va més va sorgir amb l’aparició dels parcs temàtics. Allà, atraccions com el Drac Kan, et conduïen a velocitats temeràries per una mena de muntanya russa. Moltes vegades estaves cap avall, en el que anomenaven “loops”. Aleshores ja sabia que el que coneixíem com a adrenalina, era la responsable de l’excitació que percebia.
Potser els parcs d’atraccions van ser en part els causants de l’epicureisme, que durant anys em va acompanyar.
Practicar esports amb cert risc com les arts marcials, l’esquí, el parapent van suplir en la meva joventut, gairebé maduresa, les sensacions que em produïen els parcs.
Però el temps, implacable, va canviant les coses. La mort de persones importants per a mi, per llei de vida, va començar a aparèixer. La salut va començar a no ser tan perfecta. Prendre consciència del món que m’envoltava, encara va ser pitjor.
Enveges, mesquineses, traïcions… dirigents i polítics l’única ambició dels quals era enriquir-se i acumular poder, encara que per aconseguir-ho haguessin de perjudicar, fer passar gana o enviar a la mort, només per seguir surant, aquells que els havien triat.
Em vaig adonar que hauria de bregar amb malalties, potser fins i tot amb alguna guerra. Això em va portar a renunciar a una part fonamental de l’epicureisme: vaig començar a sentir temors… a la malaltia, a la mort, a la pèrdua de les persones que formaven part de la meva existència.
Això em va portar a no gaudir-ne tant, ja que fins i tot vaig començar a sentir temor al risc i per això em resultava més difícil experimentar plaer.
Fins que finalment vaig oblidar l’essència d’aquesta filosofia que havia guiat la meva vida, en què el plaer és el seu únic objectiu intrínsec, juntament amb el concepte que l’absència de dolor i por constitueix el plaer més gran.
Després va arribar la pandèmia i encara va esquerdar més la seguretat per afrontar la vida, però tot i així, vaig seguir proposant-me reptes i això em va permetre seguir fins als 103, en què vaig haver de marxar… Bé, em refereixo a morir.
Us preguntareu que, si estic mort, com puc explicar-vos tot això… Simplement vull, als pocs que em llegiu, fer-vos partícips d’alguna cosa que jo sé i vosaltres no…
On estic ara, és tot tan perfecte, genial i lluminós que, de vegades necessitem algun estímul diguem-ne “menys perfecte”. En aquestes ocasions podem gaudir d´un cap de setmana en un parc d´atraccions.
Tenim uns quants on triar, però a mi i a la majoria, el que més ens atrau és La Terra. Sí que em refereixo allà on sou vosaltres ara. ¡Ah!, m’oblidava perquè ho entengueu una mica millor, un cap de setmana nostre, equival com a uns vuitanta anys vostres… Sí, a tota una vida.
Si ho fem bé anem obtenint “bonus” que ens permeten prolongar una mica l’estada i si ho fem malament, rebem faltes que escurcen el temps de permanència.
Si sou capaços d’entendre-ho, vosaltres… Síii… Tots vosaltres esteu fent ús d’aquest parc i quan acabi el vostre cap de setmana tornareu.
Mentre hi sou, no recordeu res del que us estic explicant, però en tornar gaudiu plenament de l’experiència viscuda, amb aquelles imperfeccions que són les que aporten l’ingredient plaent. Fins i tot les pitjors quan les recordeu en tornar, si heu interactuat i lluitat per vèncer els disgustos, us proporcionaran plaer.
Em direu que el que explico, no té sentit ja que hi ha persones que moren molt joves o fins i tot sent nadons. Això passa perquè de tant en tant, algun de nosaltres no aguanta més la perfecció i sense poder esperar al cap de setmana que li pertoca, s’escapa.
Generalment, en uns pocs segons, de vegades minuts i en poques ocasions hores, se’ls localitza i se’ls obliga a tornar…
És clar que en temps vostre han pogut ser hores, dies i fins i tot alguns anys. A més, aquests casos serveixen perquè altres, per exemple, els pares del nadó, nen o jove que se’n ha d’anar, obtinguin la seva dosi de patiment.
Però repeteixo, aquí on estic ara es viu molt bé, encara que la veritat és que ja estic fent plans per aprofitar al màxim el pròxim cap de setmana que em correspongui anar a un parc d’atraccions.
Recordo amb especial afecte, el primer cap de setmana que em va correspondre. Vaig tenir la sort de ser perseguit per un tiranosaure rex… De fet, anys després vaig acabar abatut per un pterodàctil. Es veu que havia fet alguna cosa malament, perquè no vaig completar el cap de setmana, vaig haver de tornar fins i tot abans d’acabar el dissabte…