RELAT CURT TANCARÉ LA PORTA
TANCARÉ LA PORTA
Quan t’han maltractat dia a dia, mes a mes, any rere any, en eclipsis i nits, arriba un moment en què no aguantes més.
No es tracta del cop, ni de l’insult, ni tan sols que el nadó es posi a plorar. És la por, rotund i punxant por.
N’hi ha prou amb el so de les claus quan ell entrarà, o en començar a menjar no saber si els gots acabaran estampant-se contra les parets. Són els crits que ja no sents però que inunden el teu ésser com si fos àcid a la teva cara.
Tot això ho penso avui. Aquest matí com altres matins, però de manera diferent. Estic fent les maletes i agafo allò imprescindible per al meu nadó.
El telèfon sona. És ell.
No ho agafo, estic obrint la porta.
Em dic Irene, el meu nadó Calpurnia.
Com deien a la novel·la “Matar un rossinyol”, no es pot matar els rossinyols, només canten i embelleixen la teva vida. Així que me’n vaig amb Calpurnia, tancaré la porta i si us plau… no digueu res a ningú.