RELAT CURT XAMBA
XAMBA
El sol, amb vehemència insolent, escopia la seva llum sobre el finestral de l’habitació. En David va obrir els ulls i va mirar el rellotge hologràfic que, indolent, semblava reposar sobre la seva tauleta de nit.
Eren les set del matí. Veient-ho va decidir aixecar-se i mentre es despertava es va acostar a la finestra del seu apartament.
Va dirigir la seva mirada cap al distant carrer, vivia a la planta 21. I va veure que, com sempre, la poca gent que caminaven pel carrer il·luminada pel matiner astre rei. Ho feia maquinalment, sense ganes, sense il·lusió, fins i tot sense mal humor. Tots aquests sentiments pertanyien al passat.
Un passat força proper però que, a ell, li semblava molt llunyà. Acabava de fer els vuitanta anys encara que es trobava en plena forma. Tenia unes enormes ànsies de trobar estímuls per mirar de viure amb il·lusions.
Havia nascut el 1950, just a l’inici del que més tard es va conèixer com a “tercera revolució industrial”. Encara que va néixer a l’etapa on es va iniciar l’era de la computació i dels semiconductors, el cert és que havia tingut la fortuna de poder jugar amb els seus amics al mig del carrer, gairebé sense cotxes que els fessin apartar del centre de la calçada .
Ordinador era només una paraula futurista per als pocs que la coneixien i que per en David va trigar anys a aparèixer al seu vocabulari. Però quan ho va fer als setze anys, va ser com un amor a primera vista.
Als anys noranta, de manera autodidacta, s’havia convertit en un programador hàbil, fins al punt que aquesta passió i perícia, sense haver-ho proposat, li va obrir el camí a Silicon Valley. Allí, una dècada després va començar a utilitzar els algoritmes que serien la base de la incipient intel·ligència artificial.
Just durant la pandèmia, el 2020 va començar a ser conscient que tots els desenvolupaments en què, entre altres, ell havia intervingut podien acabar amb el món com es coneixia fins aleshores. Va intentar advertir-ho. Va intentar frenar l’avenç d’aquesta tecnologia, però no ho va aconseguir.
L’ambició desmesurada, les ànsies de poder i fama de molts personatges de l’època van permetre que la intel·ligència artificial es desenvolupés gairebé sense control.
Paral·lelament aquestes mateixes ambicions van portar certs personatges, per no anomenar-los malparits, a buscar el poder mitjançant estratègies geopolítiques, la majoria de les vegades usant les religions com a bandera o desprestigiant determinades races o ètnies, per justificar fins i tot guerres.
Això va permetre l’aparició del que es va conèixer com la necropolítica, que consistia a carregar-se tots aquells que pensessin diferent.
Perquè el poble els donés suport usaven discursos populatxers que recolzessin davant la societat el enfilall d’aberracions que cometien. El pitjor és que en general el poble, que cada vegada havien alienat més privant-los de la cultura i de la curiositat, els creia i victorejava.
Des d’un i altre bàndol geopolític, s’omplien la boca cridant els contraris nazis, comunistes, musulmans, sionistes o el que se’ls acudís en funció del bàndol a què pertanyien.
Paral·lelament la intel·ligència artificial va continuar avançant, això sí, amb una sola premissa acceptada per tot el món: la intel·ligència artificial havia de protegir l’espècie humana.
Quina estupidesa… per protegir l’espècie humana hi havia molt poques opcions i el 2030, va passar el que sempre va témer en David. La intel·ligència artificial va prendre el control. Ho va fer seguint unes pautes que van impossibilitar totalment revertir la situació.
Al principi, paradoxalment, el món va tornar a ser un paradís. No calia treballar, van desaparèixer les guerres, es tenien cobertes totes les necessitats i fins i tot els capricis. A canvi progressivament, però amb rapidesa l’ésser humà va anar perdent la llibertat. La intel·ligència artificial ho controlava tot.
L’única cosa que no controlava fins aleshores era el pensament. Per solucionar-ho, a tots els nascuts després del 2032 durant el mateix enllumenament, els robots mèdics que atenien els parts els implantaven un xip al cervell, que permetria al sistema controlar i modificar el pensament d’aquells que el portaven.
Els controls de salut eren excepcionals, el sol fet de tenir un domicili o, fins i tot desplaçant-se, permetia al sistema per mitjà de càmeres i escàners detectar signes incipients de malalties encara no desenvolupades, de manera que l’esperança i la qualitat de vida havien crescut de manera notable
Però la manca de llibertat per prendre decisions, la manca d’estímuls per sentir-se útils i fins i tot de la majoria de les penúries inherents al que abans era la vida, impedia que, per comparació, es poguessin sentir feliços. Això, de mica en mica, va aturar el creixement d’aquests paràmetres.
En David, va fer una nova mirada al carrer i després al cel. Va sospirar i es va plantejar que no valia la pena continuar divagant. Continuaria amb la seva única distracció: programar jocs d’ordinador. En aquest cas només per al seu ús, ja que la intel·ligència artificial s’ocupava de crear-los per a la gent i no permetia que es distribuïssin o venguessin els fets pels humans.
Es va asseure davant del seu ordinador i va començar teclejar codis i més codis que, encara només al cap, anaven component el que seria el seu proper joc. De fet, des que la feina va desaparèixer per als humans, havia desenvolupat munts de programari i de jocs.
En veure les icones de les seves pròpies aplicacions, va somriure. Possiblement, mai en èpoques anteriors no havia estat tan creatiu com ara.
Quan estava teclejant les últimes dades que completarien el joc, de cop i volta abans els seus ulls, es va esfumar tot el contingut de la seva programació. Va buscar l’arxiu a l’explorador del sistema, encara que hagués perdut alguna cosa, feia poc que havia salvat la feina.
Amb incredulitat a la cara, va veure que tot rastre havia desaparegut i va dir en to alt i una mica alterat: —Fotre! A començar de nou! —a l’instant, es va calmar i va afegir per a si mateix: —No passa res, tinc tot el temps del món i ningú no m’està pressionant perquè l’acabi.
Tenia bona memòria i va començar a teclejar des dels primers codis que uns dies enrere havia fet servir i sense presses, però sense pauses, al cap d’unes hores, gairebé ja havia arribat a reconstruir la feina.
Va ser llavors, just llavors, quan els codis es van esfumar novament davant dels seus ulls, però a diferència del cop anterior, aquesta vegada, va aparèixer a la pantalla un avís que deia: —Alerta! No continueu component aquest programa.
Per alguna raó, que en aquell moment no va comprendre, la intel·ligència artificial que controlava qualsevol dispositiu connectat a la xarxa, no permetia continuar amb la seva creació.
No tinc més remei que abandonar aquest projecte —va pensar— actualment no hi ha la possibilitat de desconnectar cap ordinador de la xarxa.
Actualment? —es va preguntar— És clar! Encara hi ha una possibilitat! Molt remota, però una possibilitat, al capdavall. Almenys he de mirar de veure que conté el codi que estic creant que pertorbi tant la intel·ligència artificial com per no deixar-me seguir. —va pensar, animant-se a si mateix.
Amb nerviosisme, però amb decisió, va dirigir els seus passos cap a l’armari del traster. Allà hi guardava una antiga relíquia: el seu primer ordinador. Era un vell trasto de 1968 que, potser ni funcionés i si ho feia seria molt limitat… El sistema operatiu era el MS2 i la memòria força escassa…
Allà era el trasto, gran de mida i molt petit de prestacions, però si no li fallava la memòria, el sistema operatiu estava dotat d’una mena de bloc de notes que, si aconseguia posar-lo en marxa podria servir-lo per crear el codi complet del joc i analitzar-ho per veure que era el que temia el sistema per haver-li impedit continuar la seva feina.
Va connectar-lo a la xarxa elèctrica i, sorprenentment, va començar a rugir forçant-se a demostrar que encara podia donar guerra. Un parell de minuts després la pantalla monocroma mostrava un guió blanc parpellejant sobre el fons negre.
—Funciona! —va cridar eufòric, mentre començava a teclejar buscant el bloc de notes. Poca estona després, ja estava component novament la llista de codis que havien de convertir-se en un joc que fos operatiu.
No ho podré provar! Aquesta baluerna, a més de memòria insuficient, no disposa ni tan sols de placa gràfica. —es va lamentar. De seguida va canviar de pensament per passar a reprendre’s: —Encara que no pugui jugar el que vull és analitzar el codi font!
Ja de matinada, sense ni tan sols haver menjat, tenia el codi complet davant dels seus ulls. Era un joc on una expedició terrícola arribava a un altre planeta on s’havia detectat vida. Els tripulants havien de fer el necessari per veure si es podien obtenir determinats materials, però existia una premissa fonamental, “s’havia de respectar la vida dels éssers que habitaven aquell planeta, fos una espècie intel·ligent o no”
En llegir el codi font d’aquesta premissa, esvalotat, no puc evitar cridar: —Quina xamba!
Aquella troballa casual era la clau que calia per desconnectar la intel·ligència artificial. Per això el sistema li esborrava la feina.
Es va plantejar com podria introduir-ho a la xarxa. La intel·ligència artificial, mai no ho permetria. Aleshores se li va acudir una cosa molt simple, però que podia ser funcional. Si s’entraven dades xifrades, el sistema hauria de desxifrar-les per determinar si eren acceptades o no. Si no ho eren els eliminaria abans que poguessin fer cap mal.
Per intentar enganyar-la hauria d’usar una triple encriptació. El primer nivell seria escriure el codi en sentit invers, com si es veiés a través d’un mirall, afegint-hi una instrucció que l’executés en la seva forma primigènia.
El segon nivell d’encriptació consistiria en el xifrat César, ja en desús des de feia més d’una dècada i finalment una encriptació asimètrica a 2048 bits,
Evidentment el sistema podria desencriptar tots els nivells amb força rapidesa, però els microsegons que trigaria a desxifrar que el codi que trobava estava escrit en sentit invers, potser fossin suficients perquè el codi s’executés.
Si hi havia sort, l’endemà la tecnologia al món hauria retrocedit més de cinquanta anys, alliberant en ser fumat de l’esclavatge actual.
Va posar fil a l’agulla i una estona després ja havia introduït a la xarxa l’hackeig que, si funcionava, seria el més important des de l’inici del procés de dades.
Amb la satisfacció del deure complert, se’n va anar a dormir. Sabia que, l’endemà, bé en realitat poques hores després, en tindria prou amb mirar al carrer per saber si havia tingut èxit.
A les set del matí l’inclement sol, colant-se pel finestral va bufetejar les tancades parpelles d’en David que, de pressa, va saltar del llit es va dirigir a la finestra i va mirar al carrer.
Hi havia molta gent, nerviosa, parlant entre ells amb neguit, intentant comprendre que estava passant. En David es va dirigir cap a l’interruptor de la llum i el va accionar. El llum va seguir apagada. Va somriure, ho havia aconseguit.
Es va plantejar que passaria amb la gent, gairebé ningú no sabia fer res, no tenien ni idea de treballar i molt menys manualment. D’aquí poc els abastaments de menjar no existirien i els serveis haurien desaparegut majoritàriament.
No el va preocupar gaire, hi havia molta gent de la seva generació i alguna de les posteriors, que serien capaces de prendre les regnes i encaminar el món a aquesta nova realitat que, en poc temps, gràcies als coneixements d’aquestes generacions, en recuperaria el pols habitual.
Recuperaria les penes, les alegries i per tant la possibilitat de sentir la felicitat en moments puntuals, fins i tot el de contemplar un clarejar, respirant profundament i sentint com s’eixampla el pit però, sobretot en llibertat.
Llibertat per pensar, llibertat per decidir, llibertat per sentir curiositat i adquirir coneixements. Llibertat, fins i tot, per seguir sumit en la ignorància al mig d’una societat completament empobrida… Com sempre havia estat, depenent de cadascú la decisió de ser feliç o d’amargar-se i deprimir-se.
A més, l’ésser humà hauria après una gran lliçó. Ara ja sabria que no s’han d’escoltar els cants de sirenes. No es permetrien ni les guerres ni els genocidis i l’ésser humà estimaria els seus semblants fent un bloc comú.
Aleshores en David, va sortir del seu abstret i es va dir: —Ets gilipolles! Això no serà així! L’ésser humà continuarà sent cruel, ambiciós, envejós, despietat i assedegat de poder. Tractarà com sempre de buscar acòlits i per això farà servir la manipulació carregant la culpa de tots els mals a qui o qui faci falta per assolir els seus objectius. Potser fins i tot es crucifiqui algú novament, pel sol fet de pregonar la bondat i l’amor…
—Qui ho sap? —es va preguntar —Jo he fet el que devia! —va dir per a si mateix. Es va tombar novament al llit tractant de retrobar l’esperança.